PRESENTACIÓ tectónica de placas


Límit de plaques
Són les vores d'una placa i és aquí on es presenta la major activitat tectònica (sismes, formació de muntanyes, activitat volcànica), ja que és on es produeix la interacció entre plaques. Hi ha tres classes de límit:

Divergents: són límits en els quals les plaques se separen unes de les altres i, per tant, emergeix magma des de regions més profundes (per exemple, la dorsal meso-atlàntica formada per la separació de les plaques d'Euràsia i Amèrica del Nord i les d'Àfrica i Sud-amèrica ).


Convergents: són límits en els quals una placa xoca contra una altra, formant una zona de subducció (la placa oceànica s'enfonsa sota de la placa continental) o un cinturó orogènic (si les plaques xoquen i es comprimeixen). Són també coneguts com "vores actius".

Transformants: són límits on les vores de les plaques llisquen una respecte a l'altra al llarg d'una falla de transformació.
LIMIT DIVERGENT
En els límits divergents, les plaques s'allunyen i el buit que en resulta és omplert per material de l'escorça terrestre, i que sorgeix del magma de les capes inferiors. Es creu que l'aparició de vores divergents en les unions de tres plaques està relacionada amb la formació de punts calents. En aquests casos, s'ajunta material de l'astenosfera a prop de la superfície i l'energia cinètica és suficient per fragmentar la litosfera. El punt calent que va originar la dorsal meso-atlàntica es troba actualment sota d'Islàndia, i el nou material fa créixer la illa alguns centímetres cada segle.



Rift oceánico
movimento divergente en borde de placa oceánica. En este caso se produce la separación de las placas en las denominadas dorsales medioceánicas, por donde asciende magma y va creando nueva corteza ,que por otra parte se va destruyendo en las zonas de subducción

Rift continental

Cuando la separación de las placas ocurre en el interior de un continente , en primer lugar aparece una fosa o Rift Continental, en el que se va hundiendo el terreno central y finalmente el agua del mar acaba entrando, siendo origen de un nuevo océano.
Ejemplo el Golfo Pérsico

LIMIT CONVERGENT
Les característiques de les vores convergents depenen del tipus de litosfera de les plaques que xoquen. Quan una placa oceànica (més densa) xoca contra una continental (menys densa) la placa oceànica és empesa sota, formant una zona de subducció. A la superfície, la modificació topogràfica consisteix en una fossa oceànica en l'aigua i un grup de muntanyes a terra.
Quan dues plaques continentals col·lideixen, es formen extenses serralades. La cadena del Himàlaia és el resultat de la col·lisió entre la placa índica i la placa eurasiàtica. Quan dues plaques oceàniques xoquen, el resultat és un arc d'illes


placa continental-continental
Quan dos peces de escorça continental convergeixen, el resultat és un gran munt de material continental. Ambdues peces de escorça són lleugeres i no són fàcilment enfonsades. La convergència continental està exemplificada en la serralada de l'Himàlaia, on la placa Índia es troba amb la placa Asiàtica. Ocorren diversos terratrèmols pocs profunds, però hi ha molt poc vulcanisme.

placa oceànica-oceànica
On dues plaques oceàniques convergeixen, també ocorre una zona de subducció, però el resultat és lleugerament diferent que en el Marge Andino.  
Ja que les densitats de les dues plaques són similars, és usualment la crosta oceànica més antiga la que s'enfonsa perquè és més freda i lleugerament més densa.
 Els terratrèmols progressen del menys profund al més profund com en la convergència oceànica-continental, i els volcans formen un arc d'illes, com la Muntanya Fuji al Japó i Pinatubo a Filipines. Aquests volcans són lleugerament diferents d'aquells que formen els Andes perquè el magma es produeix de la crosta oceànica fosa en comptes de la crosta continental fosa.

placa continental-oceànica
Aquestes són les zones de subducció imaginades per Hess, on la escorça oceànica densa se submergeix sota de la escorça continental lleugera. Aquests límits es caracteritzen per:  
a) una rasa oceànica molt profunda al costat d'una serralada continental muntanyosa alta, 
b) nombrosos terratrèmols que progressen del poc profund al profund,  
c) un gran nombre de volcans de composició intermèdia. 
Els Andes deuen la seva existència a la zona de subducció en la vora occidental de la placa d'Amèrica del Sud. En realitat, aquest tipus de límit és usualment anomenat el marge Andino.

LIMIT TRANSFORMANT
El moviment de les plaques al llarg de les falles de transformació pot causar considerables canvis a la superfície, el que és particularment significatiu quan això succeeix en les proximitats d'un assentament humà. A causa de la fricció, les plaques no llisquen en forma contínua, sinó que s'acumula tensió en ambdues plaques fins a arribar a un nivell d'energia acumulada que sobrepassa el necessari per produir el moviment. L'energia potencial acumulada és alliberada com a pressió o moviment en la falla. A causa de la titànica quantitat d'energia emmagatzemada, aquests moviments ocasionen terratrèmols, de major o menor intensitat.

Un exemple d'aquest tipus de límit és la falla de San Andrés, ubicada a l'Oest d'Amèrica del Nord, que és part del sistema de falles producte del fregament entre la placa Nord-americana i la del Pacífic

 HOTSPOT(punt calent)

Unpunt calent en geologia,  és una àrea localitzada de l'astenosfera  en què les temperatures són més elevades. Això genera extenses acumulacions de magma, que puja seguint corrents convectius procedents de prop del nucli terrestre. Al llarg del temps geològic, a mesura que la placa litosfèrica es desplaça sobre un punt calent, neixen nous volcans que resten alineats entre ells. Això es dóna, per exemple, a les Illes Hawaii i les illes Aleutianes, però també succeeix a Parc Nacional de Yellowstone.


VOLCÀ ETNA 
L'Etna, també conegut localment com a Mungibeddu, és un volcà actiu de la costa est de Sicília, entre les províncies de Messina i Catània. És el volcà actiu més gran d'Europa i la muntanya més alta d'Itàlia  (3.323 m.) fora dels Alps. La seva prominència  té el mateix valor que la seva altura, ja que és la muntanya més alta de l'illa. L'Etna cobreix una àrea de 1.570 km². L'aparició de l'Etna està datada en 300.000 anys, cosa que fa que sigui un volcà recent segons el temps geològic.
Durant el segle XX la seva altura ha variat freqüentment en uns 100 metres amunt o avall en funció de les seves erupcions de lava.
L'erupció més recent és de començaments del 2011. 

NATIONAL GEOGRAPHIC     VIDEO 1 
NATIONAL GEOGRAPHIC     VIDEO 2




evolucio plaques de pangea
fosses


 ARANYO