MÈTODES INDIRECTES II

MÈTODES D'ESTUDI DE L'INTERIOR DE LA TERRA II

Mètodes gravimètrics:

Estan basats en l'estudi del camp gravitatori terrestre i en les seves anomalies, ja que les variacions observades en mesurar la gravetat en la superfície corresponen amb la distribució, estructura i la composició de les masses rocoses de l'interior de la Terra.

L'instrument que s'utilitza és el gravímetre, un aparell molt sensible que permet mesurar la component vertical  de l'acceleració de la gravetat. Amb aquests aparells es confeccionen els mapes de l' anomalia de Bouguer, que reflecteix la diferència entre la gravetat observada i la teòrica (positiva quan la gravetat és més gran que la teòrica calculada, i negativa quan és viceversa).

Aplicacións: per interpretar el subsòl o per calcular el gruix de l'escorça.

Mètodes magnètics:

Es basen en l'estudi del camp magnètic terrestre, suggereixen la presència a l'interior de la Terra d'un material de naturalesa metàl.lica en dos estats físics diferents (sòlid i, probablement, líquid). L'existència d'un nucli intern sòlid envoltat d'un nucli extern fluid que fa que aquesta capa funcioni com una dinamo, responsable del camp magnètic.

A més permet deduir la posició variable dels pols magnètics al llarg de la història de la Terra (fenomen conegut com a inversió del camp magnètic), la seva relació amb la posició dels continents, l'obertura dels oceans i la seva edat (gràcies al bandejat magnètic presents en les roques del fons oceànic).

Aplicacions: desplaçament dels continents, la localització de jaciments minerals, etc.

 Mètodes elèctrics:

És la mesura experimental que els materials terrestres presenten per a les seves propietats elèctriques, i que donen una idea aproximada de l'estructura, de la composició o de la profunditat a què es troben aquests materials. L'inconvenient d'aquests mètodes és la seva escassa penetrabilitat, de manera que l'ús d'aquest mètode  queda limitat en els nivells més superficials.

Aplicacions: localització d'aqüífers, jaciments de metalls, etc.

Mètodes geotèrmics:

La geotèrmica estudia la quantita de flux de calor que arriba a la superfície de la Terra des del seu interior. Estudiant aquest flux de calor, les seves anomalies i els mecanismes de dissipació, es poden establir hipòtesis sobre les condicions internes del planeta i sobre la seva estructura interna aproximada.

Aplicacions: entendre l'estat tèrmic de la litosfera.

Estudi dels meteorits:

Es basa en la hipòtesi de que els meteorits són fragments d'un planeta similar a la Terra, que va iniciar la seva formació en les primeres etapes de la història del sistema solar, que es va separar en capes en funció de la densitat dels seus materials i després es va disgregar en trossos a causa de les topades amb altres planetesimals (mini-planetes). 

Es distingeixen tres tipus de meteorits:

•   Aeròlits:  Formats bàsicament per silicats. Serien semblants a les roques de que hi ha a la base de l'escorça.
•  Sideròlits: Formats per una barreja de ferro-níquel i silicats. Semblants a les roques del mantell.
•  Siderits: Formats per aliatges de ferro i níquel. Semblants als materials de dins del nucli terrestre.

Lourdes Brú.

Formació i Origen de l'Univers i el Sistema Solar.

L’origen de l’univers es l’instant en que va aparèixer tota la matèria i energia que existeix actualment.

Hi ha diverses teories sobre l’origen de univers, però la mundialment coneguda i acceptada, tot hi que no es pot demostrar al cent per cent, és la de Big Bang.

La teoria del Big Bang consisteix en creure que en un moment donat alguna cosa inimaginable per nosaltres va explotar i va alliberar una gran quantitat d’energia i matèria que va anar refredant-se i separant-ho tot fins ara.

També hi ha moltes teories sobre l’origen del sistema solar, però la més acceptada és la teoria nebular, que defensa que el sistema solar es va formar a partir d’una nebulosa en rotació ràpida. Aquesta teoria va ser proposada a mitjan del segle XX per Carl von Weizsäcker i Gerard Kuiper.

També hi ha la teoria moderna dels planetesimals, que es basa en el fet que, com que el Sol i els planetes tenen una dinàmica comuna, s’han d’haver originat alhora.

Una nebulosa formada per gasos i pols còsmica s’hauria comprimit fins a reduir-se a una mida una mica més gran que la d’una estrella; en reduir el seu diàmetre, la nebulosa hauria començat a girar, hagués augmentat la seva densitat i temperatura de manera que en la zona central s’iniciarien les reaccions termonuclears pròpies d’una estrella. El núvol s’hauria aplanat i convertit en un disc amb una protuberància central que contindria l’estrella acabada de formar. Els planetes s’haguessin condensat a partir de cossos de diverses mides anomenats planetesimals.

El sistema solar es un sistema planetari de la galàxia de la Via Làctia format per una única estrella anomenada Sol més vuit planetes que orbiten al seu voltant: Mercuri, Venus, La Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, planetes menors, anomenats planetes nans, que són: Ceres, Plutó, Eris, Makemake i Haumea, asteroides, satèl·lits naturals, cometes i espai interplanetari entre ells.

La terra és el planeta on habitem nosaltres, i té la posició més adequada perquè hi hagi vida. Més a prop o

més lluny del hi ha temperatures massa extremes com per que hi hagi vida excepte, potser, Mart.En la formació de la Terra, els materials que la constituïen es van disposar en ordre de densitats: els més pesants van caure cap al centre del planeta, de manera que l’aigua i els materials gasosos van quedar situats més enfora.

L’atmosfera va aparèixer amb les primeres erupcions volcàniques primitives.

L’atmosfera primitiva estava composada per vapor d’aigua, CO2 i altres gasos. No hi havia oxigen. Va aparèixer quan va haver-hi organismes fotosintètics.

A la part alta de l’estratosfera els rajos ultraviolats van transformar l’oxigen en ozó (O3). A partir d’aleshores, aquest ozó protegeix la Terra de les radiacions ultraviolades del Sol amb la reacció de formació i destrucció de l’ozó en aquesta capa atmosfèrica.

La formació completa de l’atmosfera com a reguladora de la temperatura a la superfície terrestre i la hidrosfera, van fer possible la existència i desenvolupament de la biosfera, on es va originar la vida.

Xènia Garcia.

TEMA 2: TELEDETECCIÓ I REPRESENTACIÓ DE LA TERRA

 1.ELS SATÈL·LITS

 Hi ha dos tipus de satèl·lits:

• Satèl·lits naturals: és un qualsevol objecte natural que gira al voltant d'un planeta. Generalment és molt més petit que el planeta i l'acompanya en la seva volta al voltant del Sol. Un exemple és la Lluna.
• Satèl·lits artificials: és un objecte fabricat per l'home i llançat a l'espai que, gràcies a la seva velocitat, és capaç de mantenir-se en una òrbita estable al voltant de la terra o un altre cos celeste sense precipitar-se contra la superfície d'aquest.  

SATÈL·LITS ARTIFICIALS

Poden ser:

• Geostacionaris: poden estar fixos sobre un punt de la Terra i giren igual que el planeta (Meteosat)
• Mòbils: es desplacen segons diverses trajectòries.

SISTEMA GLOBAL DE NAVEGACIÓ PER SATÈL·LIT (GNSS)

Una aplicació de la informació emesa des dels satèl·lits és el posicionament mitjançant aparells receptors passius. Aquests aparells recullen el senyal que són enviats periòdicament pels satèl·lits. Això farà que coneixent la posició dels diversos satèl·lits, per triangulació, s'obtenen les coordenades geogràfiques d'un punt concret amb un error de pocs metres.

 

Hi ha diversos sistemes de navegació per satèl·lit: el GPS, GLONASS, l'EGNOS, el GPS...

Actualment s'està desenvolupant un sistema europeu anomenat Galileo. La xarxa Galileo la formen 30 satèl·lits en una òrbita mitjana de 23,222 Km. Seran 3 grups de 10 satèl·lits que giraran en 3 plan orbitals. 

Els satèl·lits poden tindre dos funcions: civils i militars.

En el funcionament civil, la utilització dels sistemes de posicionament juntament amb la cartografia digitalitzada, han trobat diverses aplicacions:

1. Ajuda en la navegació
2. Topografia
3. Per guiar als conductors
4. Per operacions de cerca i salvament
5. etc.

2.TELEDETECCIÓ. LA TERRA DES DE L'ESPAI
La teledetecció (observació a distància) es basa en la captació, a través d'uns sensors adequats, de l'energia electromagnètica que emeten o reflecteixen els cossos en les diferents longituds d'ona, d'acord amb les propietats físiques i químiques dels materials que els formen.
Aquestes tècniques ens permeten obtenir mesures d'alta precisió. També ens proporcionen imatges en diverses bandes (vermella, blava, infraroja...) de l'especte electromagnètic.


APLICACIONS
Les tècniques de teledetecció han trobat aplicacions en camp molt diversos per exemple la geografia, la geologia, la geobotànica, l'agricultura, l'oceanografia...


SIG (Sistema d'Informació Geogràfica) 
Un SIG és un sistema informàtic que permet introduir, analitzar i gestionar dades alfanumèriques (base de dades) i gràfiques (cartografies) que estan georeferenciades.
Les dades cartogràfiques poden ser de tipus ràster o vectorials:

• Són ràster: quan estan formades per una matriu rectangular de punts de color (píxel).

Imatge pixel·lada

• Les imatges vectorials són definides per objectes geomètrics poligonals com les corbes de Bézier

3.FORMES DE REPRESENTACIÓ I ANÀLISI DE LES DADES

 MAPES TEMÀTICS

• Un mapa geològic representa les roques que afloren a la superfície i les característiques geològiques d'una zona.
• Els mapes temàtics són representacions del terreny sobre els quals se superposen les dades d'una o diverses variables.

Aquests sistemes d'informació geogràfica són de gran ajuda per a la gestió del territori.

Dues maneres destacades de representacions són: els mapes d'isolínies i els gràfics multivariables.

MAPES D'ISOLÍNIES

Expressen zones o punts de l'espai amb igual valor per a una variable ambiental determinada. Proporcionen una informació ràpida i molt sovint necessària per a la comprensió i predicció dels fenòmens del sistema natural que s'està estudiant.
Tot i que cada mapa representa una variable, tots tenen alguns elements en comú que cal conèixer per interpretar correctament la informació representada.
Exemples d'aquests mapes són els d'isòbares (pressió atmosfèrica) i els topogràfics.

                                                      mapa topogràfic

Mapes topogràfics:
Són una representació del relleu de la Terra a una escala determinada.

• El valor d'un punt que no està sobre una corba de nivell cal determinar-lo aproximadament per la distància de les línies més properes.
• El gradient és la relació entre els valors de la variable entre dos punts i la distància real que els separa. Si les línies estan molt separades vol dir que el gradient és alt, és a dir, un pendent molt fort. Si pel contrari les línies estan molts separades vol dir que el gradient és baix, és a dir, que el pendent no es gaire fort.

Pendent=altitud/distància

4.CALCUL DE SUPERFÍCIES
El procés és el següent: 

1. Quadricular la superfície amb quadrats d'un centímetre de costat o, si es coneix, amb el mateix costat que el de l'escala gràfica del mapa.
2. Comptar per separat els quadrats que estan totalment inclosos en la superfície que es vol calcular (Qc), i els que no hi han quedat totalment inclosos (Qi) i dividir aquests últims entre dos.
3. Determinar el nombre total de quadradets (Qtotal) que ocupa la superfície que cal calcular:  Qtotal =  Qc + Qi/2
4. Determinael valor real de cada quadrat d'acord amb l'escala de la imatge.                                                                                     Àrea real d'un quadrat=(escala  lineal)2
5. Calcular l'àrea de la superfície estudiada:

Àrea superfície=Qtotal x àrea real d'un quadrat

Clara Sánchez 

                                              

 

El format matricial (ràster) és molt utilitzat en fotografia digital i vídeo.

El vectorial permet una millor adaptació a l'ampliació sense perdre qualitat. La integració dels sistemes d'informació geogràfica i la teledetecció ofereixen grans possibilitats per a l'anàlisi i la gestió del territori.

Actualment hi ha diversos programes d'accés públic que, a partir d'informació en forma digital, poden superposar-la en capes amb sistemes de gestió integrada (per exemple el MiraMon del CREAF (UAB), el World Wind de la NASA i el Google Eart)

EL SISTEMA SOLAR I LA TERRA

EL SISTEMA SOLAR

El Sistema Solar és un conjunt d'astres, que està situat en un dels extrems dels braços  en forma d'espiral de la Via Làctea. El Sistema Solar està compost per una estrella, el Sol; per vuit planetes, Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú; per més de seixanta satèl·lits, com per exemple la Lluna o Cal·listo; per més de 40 000 asteroides, com per exemple Ceres o Eros; per incomptables nombres de meteorits; per uns 100 000 milions de cometes, com per exemple el famós cometa Halley o el cometa Hale-Bopp, i moltíssimes partícules de gas i pols.

Els plantes giren al voltant del Sol descrivint òrbites el·líptiques, gairebé circulars, i aproximadament totes les òrbites planetàries estàn al mateix pla. El pla que comprèn l'orbita de la Terra al voltant del Sol, s'anomena eclíptica. 

Els planetes tene dos tipus de moviments:

•  Moviment de Translació: És el recorregut que fa la Terra al voltant del Sol. Que en el cas de la Terra dura 365 dies (1 any).

•  Moviment de Rotació: És el moviment que fan els astres sobre si mateixos. Que en el cas de la Terra dura 23 hores, 56 minuts i 3'5 segons.                                     

Els planetes del Sistema Solar es classifiquen en dos grups:

•  Planetes Interiors: Són els planetes situats entre el Sol i el cinturó d' asteroides. Són planetes petits i molt densos , a més tenen atmosferes amb poc gruix i poc contingut en Hidrogen i Heli. Els seus moviments de rotació són força lents, mentre que els de translació són més llargs. Tenen pocs satèl·lits. I els que els formen són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. 

•  Planetes Exteriors: Són els planetes de més enllà del cinturó d'asteroides. Són grans i poc densos, a més les seves atmoferes són extenses i estan formades per Hidrogen, Heli, aigua (H₂O), Metà (CH₄) i Amoníac (NH₃). Tenen el moviment de rotació molt ràpid, i el moviment de translació més curt. Tenen molts satèl·lits. I els que els formen són Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.

Lourdes Brú.

Mètodes d'estudi de l'interior de la terra



(geoide vist des de dintre i fora)



La terra té una forma geometrica bastan irregular coneguda amb el nom de GEOIDE, aquest es definex com a una superfície gravimètrica equipotencial que més s'apropa al nivell del mar i la seva continuació per sota dels continents.

La terra ( Geoide ) és bastant irregular, aquesta irregularitat és provocada per la distribució irregular de les forces gravitacionals en la massa d'ella.

En canvi quan s'han de fer cartografies es tracta a la terra com si fos un el·lipsoide ja que les diferents deformacions que pateix farien impossible aquesta tasca tractant-se de un geoide.

Es diu que tè un radi major de 6 378 km i un radi menor de 6 357 km.

Per estudiar la terra, la seva superfície i el seu interior s'ha utilitzat el mètode del sondatge. S'han fet bastants sondatges, des de que es fan, el que més lluny a arribat a sigut el que s'ha fet a Kola ( Sibèria) va començar el 1970 i fins al any 1989 no va acabar, es van arribar fins als 12 262 m de profunditat.

Ara per ara superar aquesta profunditat es casi imposible.

Tambè existeixen altres projectes que es dediquen a fer el mateix pero en l'escorça oceànica, el projecte IODP ( integrated ocean drilling program ) sa dedicat a fer aquestes exploracions i a aconseguit arribar als   8 234 m.

Com he citat, el que tenim al nostre abast no serveix per gaire ja que sols hem pogut arribar a una mínima part del radi de la terra amb els nostres esforços.

Els estudies de la terra es divideixen en dos, directes (són els que es bassen en l'observació directa) i indirectes ( a partir de deduccions es fa la construcció de models de la terra)

-Mètodes directes: En són exemples pous, sondatges, mines i treballs de camp.
Aquets ultims són el principi de qualsevol investigació, sols observan el paisatge, la flora.. es pot confeccionar un mapa geològic i recoltar mostres per a fer anàlisis. En aquet pas el geòleg el que fa és recollir informació (roques, flors ... )o mesures ( temperatures...) i desprès ñes analita.
Amb tota aquesta informació obtinguda es confecciona el mapa geològic, el que sera necesari per a la confecció de els altres posteriors.

-Mètodes indirectes: Són els mètodes que s'utilitzen per a saber la composició de l'interior de la terra. S'utilitzen els mètodes geofísics. Aquets mètodes combinen la física i l'ús de instruments de mesura molt precisos. Tots estudien la profunditat de les diferents capes i subcapes de la terra.
Hi ha 5 tipus de mètodes geofísics: sísmics, gravimètrics, magnètics, elèctrics, i geotèrmics ( el estudi dels meteorits tambè serveix per estudiar el interior de la terra )

Mètode sísmic: Aquet mètode consisteix en estudiar les ones que hi ha al interior del planeta, i les estudien segons com pasen per els diferents llocs i aixi saber que pot ser el que hi ha en aquells llocs. L'estudi de les ones es bastant complicat i ha de ser bastant precís, s'utilitzen materials com el sismògraf .
Es fan servir explosions que els mateixos científics han preparat o utilitzan els terratrèmols.
Hi ha dos tipus de ones:

-Les ones longitudinals o p : Les partícules afectades vibren al mateix sentit que es propaga el moviment. Són les mès ràpides ( de 8 a 13 km/s ) i es poden propagar tant per medis sòlids, com per líquids com per gasoso.

- Les ones transversals o s : Les partícules vibren perpendicularment a la direcció on es propaga el moviemnt. La seva velocitat va de els 4 als 8 km/s i nomes es poden propagar per sòlids.

Un altre mètode es La tomografía sísmica:

Aquet mètode és una tècnica d'anàlisi d'ones sísmiques i que es fa per ordinador. A partir de l'estudi des de ordinador podem fer un mapa tridimensional del mantell.

És com un TAG, el que fa es combinar la informació procedent d'un gran nombre d'ones (amb ls que formen imatges tridimensionals ). El medi on s'utilitza és la terra i utilitzen les ones provocades per terratrèmols.

Les discontinuitats sísmiques ens permeten poder dividir la terra segons capes.

Aquet mètode tambè ens permet tenir imatges tridimensionals del manetll, ja que permet veure els diferents cambis, moviements, traduibles segons regions fredes o calentes.






Oriol Queralt

Model d'estructura i composició de la Terra

Una primera idea de l'heterogeneïtat de la composició de la Terra es va obtenir en calcular un ordre de magnitud de la seva massa total a partir de la llei de gravitació universal. Si calculem també el volum aproximat de la Terra, es pot trobar la densitat mitjana del materials  que formen: 5,5g/cm3.

Aquesta densitat es superior a la de roques de la superfície i això permet inferir l'existència  a l'interior de roques molt més denses que la mitjana.

La variació i distribució de la velocitat de les ones longitudinals (P) i transversals(S) en profunditat va permetre interpretar tres discontinuïtats netes dins la Terra que separen unes grans capes des del punt de vista composicional.

Model geoquímic

L'escorça és la part més superficial, té un gruix entre 6 i 80 km.
Es distingeixen dos tipus d'escorça:

-Escorça oceànica: de 6 a 12 km de gruix, situada la fons oceànic i formada bàsicament per tre capes: una capa profunda de gabres,un d'intermedia de més gruix,  formada per basalts, i una de superior formada per sediments.

Té una densitats d'uns 3g/cm3 i les seves roques tenen una edat màxima de uns 200 milions d'anys.

-Escorça continental: de 30 a 80 km de gruix, forma els continents i està en contacte directe am la atmosfera. És de composició granítica i està formada per un conjunt desordenat de roques magmàtiques i sedimentàries.

La seva densitat és d'uns 2,7g/cm3 i conté roques antigues, de fins a 4000 milions d'anys.

Per sota de l'escorça se situa el mantell, amb un gruix de 2900 km i el 80% del volum del planeta. S'ha dividit en dues parts:

-El mantell superior, fins als 670 km de profunditat , on es dueixen els focus sísmics

-El mantell inferior, on no n'hi han.

El nucli, ambun radi de'uns 3478 km, està format per un aliatge de metalls, principalment ferro(78%) i níquel (10%).Deduïm que és líquid, ja que les ones sísmiques S no el poden atrevessar.

El nucli intern sòlid i l'extern líquid estan separats per la discontinuïtat de Lehman o Wiechert.

Model dinàmmic

La capa més superficial de la Terra és una unitat rígida anomenada litosfera, amb un gruix entre 50  i 300 km.  Comprèn l'escorça i una part del mantell superior. Està fragmentada formant plaques tectòniques. 

Sota la litosfera, en tot el mantell hi ha una circulació tèrmica convectiva. La subducció és la branca descendent, no te res a veure amb la cpa anomenada astenosfera

El flux ascendent està representat per columnes de materials calent que sorgeixen de la interfase mantell-nucli, la capa D'', i arriben fina a la siperfície. Estaria formada per materials que provindrien de subduccions en casacada fins als llocs on començarien a tornar a ascendir.

L'unitat més interna és l'endosfera, que coincideix amb el nucli. És la responsables del camp magnètic terrestre.

Camp magnètic terrestre

La terra te un camp magnètic, aquest és bipolaren un 90%, es comporta com un imant gegant. Es situa en el nucli extern, format majoritariament per ferro i e sbasa en el fet que el moviment de material conductor en presència d'un cmap magnètic genera corrents elèctrics que realimenten el camp inductor. S'anomena teoria de la dinamo autoinduïda. Aquest camps s'estén fins a  60000 km a l'espai, forma la magnetosfera.

El camp magnètic de la Terra té dos pols que no coincideixen exactament amb els pols geogràfics; la direccció del nord geogràfic forma un angle amb el pol  nord magnètic, anomenat declinació magnètica, que varia segons el lloc de la Terra i també amb el pas del temps.

Nicole Cuellar

Balanç energètic de la Terra, Manifestacions de l'energia interna i externa de la terra.

BALANÇ ENERGÈTIC DE LA TERRA

A la Terra hi ha grans fluxos d'energia: uns tenen l'origen a l'interior ; com el camp gravitatori, el camp magnètic i el flux tèrmic; els altres es generen a l'exterior, com l'energia solar i lesatraccions gravitatòries, sobretot la Lluna i el Sol. En general, tots dos tipus d'energies, les de procedència externa i les d'origen intern, interaccionen quasi exclusivament a la superficie terrestre, per tant, des del punt de vista energètic, la Terra és un sistema actiu que rep i emet energia a l'espai que l'envolta. La major part de la seva energia la rep de la radiació solar. L'energia solar que rep és unes 10.000 vegades més gran que la seva energia interna pròpia.
Entenem per balanç energètic de la Terra és la diferència entre l'energia que arriba a la Terra i la que aquesta irradia.
El balanç global entre l'energia rebuda i l'energia irradiada per la Terra és igual a 0, l'energia que rep la terra procedent del Sola en forma de radiacions electromagnètiques la torna a emetre a l'espai en forma de calor.

 

L'energia solar reflectida directament per la terra s'anomena albedo. L'albedo és la responsable que la Terra sigui visible des de l'exterior. La resta d'energia que allibera el planeta, que prèviament ha absorbit, s'allibera en forma de radiacions infraroges . Aquestes radiacions són les responsables de l'escalfmanet de l'aire, escalfament que depèn dels gasos de l'efecte hivernacle. Gràcies a l'efecte hivernacle hi ha vida a la terra, perquè fa que la temperatura mitjana terrestre de la superfície terrestre sigui d'uns 15ºC, uns 42ºC per sobre de la temperatura que tindria la superfície del planeta si aquest no existís ( uns - 27ºC ). Actualment, augmenta de forma perjudicial a causa de l'augment de diòxid de carboni.

  

MANIFESTACIONS DE L'ENERGIA EXTERNA DE LA TERRA

L'energia externa de la Terra, és la responsable dels moviments i de les accions geològiques de l'atmosfera i l'hidrosfera, amb les conseqüències que tenen sobre la superfície terrestre. La radiació solar és el motor de l'atmosfera i la hidrosfera. Tant la atmosfera com l'hidrosfera tenen gran importància en la regulació del clima terrestre.

Les onades són degudes al fregament del vent sobre la superfície de l'aigua. Per tant, també una conseqüència més de la radiació solar.
El que realment mou el cicle de l'aigua , que es dóna entre l'atmosfera, els mars i oceans i les terres emergides, és la radiació solar, que fa possible que s'evapori, els moviments de les masses d'aire i la circulació atmosfèrica en general.

                                               manifesta externa de la Terra
                                                ( les ones del mar )

MANIFESTACIONS DE L'ENERGIA INTERNA DE LA TERRA

L'energia interna de la Terra que es manifesta en forma de calor i moviment, és la responsable dels fenòmens geològics interns amb conseqüències ben patents sobre la superfície terrestre. És la responsable del desplaçament de les plaques litosfèriques, origen de terratrèmols, volcans i de tots els processos geològics interns i dóna lloc a la deriva dels continents.

                                                         manifestació interna de la terra
                                                           (els volcans)








EL CICLE GEOLÒGIC

Hi ha dos grans tipus de processos que es poden dividir en interns i externs.
Els processos interns que tenen l'origen a l'interior de la Terra, provoquen la formació de noves roques i la formació de noves roques i la formació de relleu. Els processos externs, que tenen l'origen a l'exterior de la Terra, desgasten el relleu, dipositen una gran quantitat de sediments a les conques sedimentàries i també originen la formació de noves roques.

L'escorça terrestre experimenta, canvis en l'estructura i morfologia. De totes maneres, aquests canvis són, exceptuant casos concrets com erupcions volcàniques, terratrèmols o avingudes torrencials, extraordinàriament lents en relació amb la vida humana.


En el cicle geològic es distingeixen tres etapes fonamentals:

* Orogènesi : consisteix en la formació del relleu , i més concretament en la formació de les serralades.
* Gliptogènesi: consisteix en la destrucció del relleu per l'actuació dels agents geològics externs.
* Litogènesi: formació de noves roques a partir de materials originats en la gliptogènesi, com a partir dels materials procedents de l'escorça profunda o del mantell; aquestes noves roques passaran a formar part de les noves serralades en properes orogènesi

Orogènesi --------------------> Gliptogènesi-----------------------> Litogènesi

          |________________________________________________________




Aquests processos conformen la geodinàmica :

* Geodinàmica interna : conjunt de processos que tenen l' origen a l' interior de la Terra; compren l'orogènesi i part de la litogènesi, aquests processos tenedeixen a desnivellar la superfície terrestre.

* Geodinàmica externa: conjunt de processos que tenen l'origen a l'exterior de la Terra; aquests processos els porten a terme els anomenats agents geològics externs ( aigües salvatgesm torrents, rius, vent , onades...) i són manifestacions de l'atmosfera, la hidrosfera i la biosfera sobre les roques; compren la gliptogènesi i part de la litogènesi ( roques sedimentàries ); aquests processos tendeixen a anivellar la superfície del terreny: desgasten les zones elevades i reomplen les enfonsades.


El fet que aquests processos formin un cicla no ha de fer pensar que els uns es produeixen a continuació dels altres successivament en les diverses regions de la Terra, sinó que es poden donar tots alhora, ja que la Terra està permanentment en activitatm és a dir, que aquests processos puguin tenir lloc per separat en determinades zones, en d'altres es poden superposar









                   MARC ARANYÓ ALSINA

TAQUES SOLARS I PROTUBERÀNCIES SOLARS

Taques solars
L'astrònom William Herschel va concloure que les taques solars havien de ser fredes perquè eren negres. L'única manera d'explicar-ho era suposar que el Sol no era calent en la seva totalitat. Segons Herschel, tenia una atmosfera incandescente, però sota havia un cos sòlid fred.
Però això és fals. Avui dia estem completament segurs que el Sol és calent en la seva totalitat. És més, la superfície que veiem és la part més freda del Sol.
La temperatura de la superfície solar: resulta ser d'uns 6.000 ºC. Les taques solars no es troben a aquesta temperatura. Són bastant més fredes i la seva temperatura al centre cal situar-la en els 4.000º C solament. Sembla ser que les taques solars representen gegantesques expansions de gasos, i aquestes expansions donen lloc a una important caiguda de temperatura.
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=43616


Protuberàncies solars
Les protuberàncies es troben a la corona solar i son gegantines d'una grandària que va des de una taca solar, més o menys la grandària de la Terra, fins a unes grandàries comparables a la des Sol. Aquestes contenen entre 10.000 Milions a 100.000 Milions de tones de material. Triga'n al voltant d'un dia en formar-se i tenen una vida de fins vàries setmanes. Quan arriben al final de la seva vida hi ha dues possibilitats. El material torna a caure al Sol o bé és ejectat violentament en forma d'una ejecció de massa coronal (EMC).
La composició de les protuberàncies es similar a la composició del material cromosferic. Es un material fred i molt dens. En canvi, el material de la corona, en és qual es troben les protuberàncies, es un material poc dens i molt calent.




Clara Sánchez

Recuperació del Mont St. Helens

 Fotografia del Mont St. Helens l'any 1985.

 

Fotografia del Mont St. Helens l'any 2009.

Tal com es pot veure a les imatges anteriors, podem observar la recuperació del Mont St. Helens, Washington (EUA). L'any 1980, el mont St. Helens va patir una forta erupció volcànica, que va causar un fort impacte ambiental al destruir molts dels metres quadrats que rodejaven el volcà. L'erupció va ser causada per un terratrèmol el 18 de maig de 1980, i això va causar el afebliment de la falda nord que es va esllavissar, exposant sobtadament la lava líquida formada per roca rica en gas i vapor del volcà. Això va causar l'explosió en forma de una mescla molt calenta de lava i roca antiga. Amb el temps, la cendra va aturar-ne el seu avanç, 57 persones havien mort, així com milers d'animals, i a més va produí un cost per sobre mil milions de dòlarsen danys. Però tal i com es pot observar a la segona fotografia, el Mont St. Helens ja s'està recuperant.

Aquí teniu una imatge en la que podem veure el Mont St. Helens abans i desprès de l'erupció volcànica de 1980.

Lourdes.

Tormentes severes

En aquest seguit de fotos, es  pot observar diferents tipus de tempesta, en total 9, cada una a pasat durant els anys 2000-2009, cada una es centra en un any.
La primera de totes les tempestes, la del 2000 va ser la tormaneta Damrey, el 9 de Maig al Pacific Oest la pressió atmosferica mínima va ser de 878 i la velocitat ddel vent de 290 (180) .
D'aquesta tormenta del 2000  pasem a la del 2001, la tormenta Faxai, el 22 de Decembre i va passar en el Pacific Oest, la pressiò atmosferica mínima va ser de 915 i la velocitat del vent de 290 (180) durant el 2002 es va produir un altre tormenta, la Zoe durant el 28 de Decembra i en el Pacific Sur, la pressió atmosfèrica mínima va ser de 890 i la velocitat del vent de 285 (177)
Després, en el 2003 es va produir una altre tormenta, la Maemi, el 10 de Septembre, al Pacific Oest, el vent va assolir unes velocitats de 280 (174), i la pressio minima va ser de 910.
L'any 2004 la tempesta Chaba va assolir el Pacific Oest el 23 d'Agost, la pressio mínima va ser de 879 i la velocitat del vent de 290 (180). Desprès, l'any 2005 va haver-hi una altre tormenta, la Wilma, el 18 d'Octubre i va pasar per l'Atlantic, Caribe,amb una pressió minima 882 de i el vent a una velocitat de 295(183)
L'any 2006, va pasar per el Pacific Sur la tormenta Mónica, el 24 d'Abril amb una pressió minima de 905 i el vent a una velocitat de  285 (177)
El 18 d'Agost del 2007 va pasar el Dean per l'Atlantic i Caribe, amb una pressió minima de 907i el vent a una velocitat de 280(174). L' any seguent, el 27 de Septembre del 2008, en el Pacific Oest, el Jangmi, amb una pressió minima de 905 i el vent a una velocitat de 260 (162).
I finalment el Hamish, el 8 de Març de 2009,al Pacific Sur, amb una pressió minima de 925 i el vent a una velocitat de 240(149)


ORIOL!!