textures de les roques magmàtiques

• Textura granular: Granit iGabre

                                                                          Granit



                                                                                                                                                                                                                                                            
Clara

ACTIVITAT TEXTURES

Activitat Textures

La textura de les roques, és l'aspecte extern de la roca. Hi ha diferents tipus de textura de les roques:

•  Granular: Es defineix com el tipus de textura de roca formada tota per cristalls, visibles i de la mateixa mida aproximadament. Un exemple de roca amb textura granular, seria el granit. 

Lourdes Brú Vila.

textures

faneritica:


BILLIETITA






http://www.google.es/imgres?imgurl=https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjWDfvOfURXBY7h0niiRKsVTaOPFOM2gvZMY8Y04oT517plUOD1fIgfcvY3looVmu3-3o3mHjyJ32DLyvo4pqTDkD69ddcEtD2i9D5sifYaBHUWys_kxJLBP141Hk8z-8uVmiPoNxuu/s1600/Natrozippeita+amb+Ramsbeckita.+Foto+Joan+Vi%C3%B1als+i+Oli%C3%A0..jpg&imgrefurl=http://mineralsabella.blogspot.com/2009/11/minerales-raros-de-uranio.html&usg=__EynuTd3vJ_7InRKaRk-60RNHPzs=&h=739&w=1024&sz=118&hl=es&start=1&zoom=1&um=1&itbs=1&tbnid=rIm3rV52CNdMhM:&tbnh=108&tbnw=150&prev=/images%3Fq%3Droca%2Bamb%2Btextura%2Bv%25C3%25ADtrea%26um%3D1%26hl%3Des%26sa%3DN%26tbs%3Disch:1

on hi ha fotos de minerals extranys !!!!



ARANYOOOOO

Investigació

Diverses aplicacions:

Indústria de productes alimentaris i begudes. S'utilitza sal per conserves, torba per filtrat de licors, calç per a obtenció de sucre a partir de remolatxa, argiles especials per filtrat de begudes ...


· Pinsos. S'empra carbonat càlcic i, en molta menor proporció, sal i magnesita.


• Abono i fertilitzants. Aquesta indústria consumeix fosfats, nitrats, potasses, carbonat càlcic i, en menor mesura, guix.


· Farmàcia. Alguns minerals industrials (carbonats, caolí) intervenen freqüentment com excipientsinerts dels principis actius. També s'utilitza talc, òxid de titani ...


· Cosmètica. En la composició de productes de maquillatge, esmalts, llapis de llavis, etc. s'empratalc, caolí i mica, entre altres.


Sabons i detergents. S'utilitza sosa i potassa en sabons i sulfat sòdic com excipient de detergents. La potassa (carbonat de potassi) s'obté a partir de silvina i carnal (clorurs d'potassi).


 Paper. Encara que el component principal és d'origen vegetal (cel lulosa), s'utilitzen minerals industrials com a càrregues per a donar compacitat i blancor a la pasta o per fer estucats. S'utilitza talc, caolí,carbonat càlcic i diòxid de titani, principalment.




· Pintura. Es consumeixen aglutinants minerals com calç apagada o guix, pigments com dolomia (Blanc Espanya en tremp) i altres additius com mica, barita, etc.


· Cautxú. En petites quantitats els pneumàtics poden contenir caolí, talc, carbonat càlcic, sofre(Vulcanitzats), sílice i òxid de titani, entre altres.


  


Marc Aranyó =)

ELS MINERALS DE LA VIDA QUOTIDIANA

 A) Productes de netega domèstica:

• Guix (CAS₄·2H₂O) (sulfat de calci) .Sistema de cristal·lització: monoclínic. Tipus d'enllaç: covalent. Propietats: duresa 2 i és fragil.

• Sal de Epsom (o sal inglesa) (MgSO₄·7H₂O) (sulfat de magnesi). Sistema de cristal·lització: Cúbic. Tipus d'enllaç: iónic.

F) Insecticides i desinfectants:

• Compostos arsenicals (Arsenic: As). Sistema de cristal·lització: Romboèdric. Tpius d'enllaç: covalent. Propietats: 
• Compostos fluorats (Fluor: F). Sistema de cristal·lització: romboèdric. Tipus d'enllaç: covalent. Propietats: és opac. verinos i té un aroma penetrant i desagradable.
• Sofre (S). Sistema de cristal·lització: romboèdric. Tipus d'enllaç: covalent. Propietats: color grogenc, lluminositat no metàlica i fa molta olor i és molt fràgil.
• Derivats del seleni

                                                          Seleni




G) Productes de drogueria:

• Calcita (CaCO_{3). Sistema de cristal·lització: chexàgon. Tipus d'enllaç: covalent. Propietats: té diversos colors, la ratlla és de color blanca, és transparent, té duresa de grau 3 i pot ser florscent amb ratjos UV.}

• Ceolita. Sitema de cristal·lizació: tetraedre. Tipus d'enllaç: covalent. Propietats: és molt fràgil i soluble.

Clara

Els minerals a la vida quotidiana.

Busca informació dels principals minerals que s'utilitzen en els diferents sectors que se t'indiquen.

1.Productes de neteja domèstica.

• Guix: És un mineral format per sulfat de calci dihidratat (CaSO₄·2H₂O) que cristalitza en el sistema monocíclic.

Xènia Garcia Fernàndez.

ACTIVITAT DE INVESTIGACIÓ

ELS MINERALS A LA VIDA QUOTIDIANA

1. Busca informació dels principals minerals que s'utilitzen en els diferents sectors:

a) productes de neteja domèstica : 

                       Guix : És un mineral format per sulfat de calci dihidratat (CaSO₄·2H₂O), que cristal·litza en el sistema monoclínic. És incolor o blanquinós, però a causa de les impureses també es pot presentar amb tons de gris, marró, groc, vermell, etc. És fa servir molt en construcció, però tambè en productes de neteja. 

b) esports :

                        Talc : o esteatita és un silicat abundant, que es fa servir per a exercicis de barra,  anelles o qualsevol exercici en que es vulgui preveure la irritació de les mans. Un exemple és quan veus els atletes dels Jocs Olímpics que abans de fer l'exercici, es cubreixen les mans amb talc en pols. 

c) bellesa : 

                        Eosina : és un colorant, en forma de pols vermell cristall, d'ús àmpliament estès en l'àmbit industrial, en l' àmbit biològic i també en l'àmbit cosmètic. Com a curiositat, també s'utilitza en la coloració de la benzina. L'eosina és un colorant molt usat en tincions de vitalitat.

* També és usat el talc per fer maquillatge en pols.

Lourdes Brú.

Els minerals a la vida quotidiana:

a) productes de neteja domèstica : argila

L'argila és un material granular natural procedent de la descomposició de les roques feldespàtiques, compost principalment per silicats d'alumini hidratat:

Al₂O₃ · 2 SiO₂ · 2 H₂O

Està formada per corindò i quars. Dintre de la classe dels òxids fosfats i afins.

b) alimentació o conservació d'aliments: halita, Está compuesta por cloruro sódico (NaCl). Cristaliza en sistema regular, en cubos, rara vez asociados con caras de otras formas; exfoliación cúbica fácil; transparente e incolora si es pura, y de variable coloración y translúcida por contener substancias que la impurifican; en masas cristalinas, granudas y espáticas, concrecionadas estalactíficas, incoloras, blancas, rojas, azuladas, amarillentas
Froma part de la classe dels halurs

MÈTODES INDIRECTES II

MÈTODES D'ESTUDI DE L'INTERIOR DE LA TERRA II

Mètodes gravimètrics:

Estan basats en l'estudi del camp gravitatori terrestre i en les seves anomalies, ja que les variacions observades en mesurar la gravetat en la superfície corresponen amb la distribució, estructura i la composició de les masses rocoses de l'interior de la Terra.

L'instrument que s'utilitza és el gravímetre, un aparell molt sensible que permet mesurar la component vertical  de l'acceleració de la gravetat. Amb aquests aparells es confeccionen els mapes de l' anomalia de Bouguer, que reflecteix la diferència entre la gravetat observada i la teòrica (positiva quan la gravetat és més gran que la teòrica calculada, i negativa quan és viceversa).

Aplicacións: per interpretar el subsòl o per calcular el gruix de l'escorça.

Mètodes magnètics:

Es basen en l'estudi del camp magnètic terrestre, suggereixen la presència a l'interior de la Terra d'un material de naturalesa metàl.lica en dos estats físics diferents (sòlid i, probablement, líquid). L'existència d'un nucli intern sòlid envoltat d'un nucli extern fluid que fa que aquesta capa funcioni com una dinamo, responsable del camp magnètic.

A més permet deduir la posició variable dels pols magnètics al llarg de la història de la Terra (fenomen conegut com a inversió del camp magnètic), la seva relació amb la posició dels continents, l'obertura dels oceans i la seva edat (gràcies al bandejat magnètic presents en les roques del fons oceànic).

Aplicacions: desplaçament dels continents, la localització de jaciments minerals, etc.

 Mètodes elèctrics:

És la mesura experimental que els materials terrestres presenten per a les seves propietats elèctriques, i que donen una idea aproximada de l'estructura, de la composició o de la profunditat a què es troben aquests materials. L'inconvenient d'aquests mètodes és la seva escassa penetrabilitat, de manera que l'ús d'aquest mètode  queda limitat en els nivells més superficials.

Aplicacions: localització d'aqüífers, jaciments de metalls, etc.

Mètodes geotèrmics:

La geotèrmica estudia la quantita de flux de calor que arriba a la superfície de la Terra des del seu interior. Estudiant aquest flux de calor, les seves anomalies i els mecanismes de dissipació, es poden establir hipòtesis sobre les condicions internes del planeta i sobre la seva estructura interna aproximada.

Aplicacions: entendre l'estat tèrmic de la litosfera.

Estudi dels meteorits:

Es basa en la hipòtesi de que els meteorits són fragments d'un planeta similar a la Terra, que va iniciar la seva formació en les primeres etapes de la història del sistema solar, que es va separar en capes en funció de la densitat dels seus materials i després es va disgregar en trossos a causa de les topades amb altres planetesimals (mini-planetes). 

Es distingeixen tres tipus de meteorits:

•   Aeròlits:  Formats bàsicament per silicats. Serien semblants a les roques de que hi ha a la base de l'escorça.
•  Sideròlits: Formats per una barreja de ferro-níquel i silicats. Semblants a les roques del mantell.
•  Siderits: Formats per aliatges de ferro i níquel. Semblants als materials de dins del nucli terrestre.

Lourdes Brú.

Formació i Origen de l'Univers i el Sistema Solar.

L’origen de l’univers es l’instant en que va aparèixer tota la matèria i energia que existeix actualment.

Hi ha diverses teories sobre l’origen de univers, però la mundialment coneguda i acceptada, tot hi que no es pot demostrar al cent per cent, és la de Big Bang.

La teoria del Big Bang consisteix en creure que en un moment donat alguna cosa inimaginable per nosaltres va explotar i va alliberar una gran quantitat d’energia i matèria que va anar refredant-se i separant-ho tot fins ara.

També hi ha moltes teories sobre l’origen del sistema solar, però la més acceptada és la teoria nebular, que defensa que el sistema solar es va formar a partir d’una nebulosa en rotació ràpida. Aquesta teoria va ser proposada a mitjan del segle XX per Carl von Weizsäcker i Gerard Kuiper.

També hi ha la teoria moderna dels planetesimals, que es basa en el fet que, com que el Sol i els planetes tenen una dinàmica comuna, s’han d’haver originat alhora.

Una nebulosa formada per gasos i pols còsmica s’hauria comprimit fins a reduir-se a una mida una mica més gran que la d’una estrella; en reduir el seu diàmetre, la nebulosa hauria començat a girar, hagués augmentat la seva densitat i temperatura de manera que en la zona central s’iniciarien les reaccions termonuclears pròpies d’una estrella. El núvol s’hauria aplanat i convertit en un disc amb una protuberància central que contindria l’estrella acabada de formar. Els planetes s’haguessin condensat a partir de cossos de diverses mides anomenats planetesimals.

El sistema solar es un sistema planetari de la galàxia de la Via Làctia format per una única estrella anomenada Sol més vuit planetes que orbiten al seu voltant: Mercuri, Venus, La Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, planetes menors, anomenats planetes nans, que són: Ceres, Plutó, Eris, Makemake i Haumea, asteroides, satèl·lits naturals, cometes i espai interplanetari entre ells.

La terra és el planeta on habitem nosaltres, i té la posició més adequada perquè hi hagi vida. Més a prop o

més lluny del hi ha temperatures massa extremes com per que hi hagi vida excepte, potser, Mart.En la formació de la Terra, els materials que la constituïen es van disposar en ordre de densitats: els més pesants van caure cap al centre del planeta, de manera que l’aigua i els materials gasosos van quedar situats més enfora.

L’atmosfera va aparèixer amb les primeres erupcions volcàniques primitives.

L’atmosfera primitiva estava composada per vapor d’aigua, CO2 i altres gasos. No hi havia oxigen. Va aparèixer quan va haver-hi organismes fotosintètics.

A la part alta de l’estratosfera els rajos ultraviolats van transformar l’oxigen en ozó (O3). A partir d’aleshores, aquest ozó protegeix la Terra de les radiacions ultraviolades del Sol amb la reacció de formació i destrucció de l’ozó en aquesta capa atmosfèrica.

La formació completa de l’atmosfera com a reguladora de la temperatura a la superfície terrestre i la hidrosfera, van fer possible la existència i desenvolupament de la biosfera, on es va originar la vida.

Xènia Garcia.

TEMA 2: TELEDETECCIÓ I REPRESENTACIÓ DE LA TERRA

 1.ELS SATÈL·LITS

 Hi ha dos tipus de satèl·lits:

• Satèl·lits naturals: és un qualsevol objecte natural que gira al voltant d'un planeta. Generalment és molt més petit que el planeta i l'acompanya en la seva volta al voltant del Sol. Un exemple és la Lluna.
• Satèl·lits artificials: és un objecte fabricat per l'home i llançat a l'espai que, gràcies a la seva velocitat, és capaç de mantenir-se en una òrbita estable al voltant de la terra o un altre cos celeste sense precipitar-se contra la superfície d'aquest.  

SATÈL·LITS ARTIFICIALS

Poden ser:

• Geostacionaris: poden estar fixos sobre un punt de la Terra i giren igual que el planeta (Meteosat)
• Mòbils: es desplacen segons diverses trajectòries.

SISTEMA GLOBAL DE NAVEGACIÓ PER SATÈL·LIT (GNSS)

Una aplicació de la informació emesa des dels satèl·lits és el posicionament mitjançant aparells receptors passius. Aquests aparells recullen el senyal que són enviats periòdicament pels satèl·lits. Això farà que coneixent la posició dels diversos satèl·lits, per triangulació, s'obtenen les coordenades geogràfiques d'un punt concret amb un error de pocs metres.

 

Hi ha diversos sistemes de navegació per satèl·lit: el GPS, GLONASS, l'EGNOS, el GPS...

Actualment s'està desenvolupant un sistema europeu anomenat Galileo. La xarxa Galileo la formen 30 satèl·lits en una òrbita mitjana de 23,222 Km. Seran 3 grups de 10 satèl·lits que giraran en 3 plan orbitals. 

Els satèl·lits poden tindre dos funcions: civils i militars.

En el funcionament civil, la utilització dels sistemes de posicionament juntament amb la cartografia digitalitzada, han trobat diverses aplicacions:

1. Ajuda en la navegació
2. Topografia
3. Per guiar als conductors
4. Per operacions de cerca i salvament
5. etc.

2.TELEDETECCIÓ. LA TERRA DES DE L'ESPAI
La teledetecció (observació a distància) es basa en la captació, a través d'uns sensors adequats, de l'energia electromagnètica que emeten o reflecteixen els cossos en les diferents longituds d'ona, d'acord amb les propietats físiques i químiques dels materials que els formen.
Aquestes tècniques ens permeten obtenir mesures d'alta precisió. També ens proporcionen imatges en diverses bandes (vermella, blava, infraroja...) de l'especte electromagnètic.


APLICACIONS
Les tècniques de teledetecció han trobat aplicacions en camp molt diversos per exemple la geografia, la geologia, la geobotànica, l'agricultura, l'oceanografia...


SIG (Sistema d'Informació Geogràfica) 
Un SIG és un sistema informàtic que permet introduir, analitzar i gestionar dades alfanumèriques (base de dades) i gràfiques (cartografies) que estan georeferenciades.
Les dades cartogràfiques poden ser de tipus ràster o vectorials:

• Són ràster: quan estan formades per una matriu rectangular de punts de color (píxel).

Imatge pixel·lada

• Les imatges vectorials són definides per objectes geomètrics poligonals com les corbes de Bézier

3.FORMES DE REPRESENTACIÓ I ANÀLISI DE LES DADES

 MAPES TEMÀTICS

• Un mapa geològic representa les roques que afloren a la superfície i les característiques geològiques d'una zona.
• Els mapes temàtics són representacions del terreny sobre els quals se superposen les dades d'una o diverses variables.

Aquests sistemes d'informació geogràfica són de gran ajuda per a la gestió del territori.

Dues maneres destacades de representacions són: els mapes d'isolínies i els gràfics multivariables.

MAPES D'ISOLÍNIES

Expressen zones o punts de l'espai amb igual valor per a una variable ambiental determinada. Proporcionen una informació ràpida i molt sovint necessària per a la comprensió i predicció dels fenòmens del sistema natural que s'està estudiant.
Tot i que cada mapa representa una variable, tots tenen alguns elements en comú que cal conèixer per interpretar correctament la informació representada.
Exemples d'aquests mapes són els d'isòbares (pressió atmosfèrica) i els topogràfics.

                                                      mapa topogràfic

Mapes topogràfics:
Són una representació del relleu de la Terra a una escala determinada.

• El valor d'un punt que no està sobre una corba de nivell cal determinar-lo aproximadament per la distància de les línies més properes.
• El gradient és la relació entre els valors de la variable entre dos punts i la distància real que els separa. Si les línies estan molt separades vol dir que el gradient és alt, és a dir, un pendent molt fort. Si pel contrari les línies estan molts separades vol dir que el gradient és baix, és a dir, que el pendent no es gaire fort.

Pendent=altitud/distància

4.CALCUL DE SUPERFÍCIES
El procés és el següent: 

1. Quadricular la superfície amb quadrats d'un centímetre de costat o, si es coneix, amb el mateix costat que el de l'escala gràfica del mapa.
2. Comptar per separat els quadrats que estan totalment inclosos en la superfície que es vol calcular (Qc), i els que no hi han quedat totalment inclosos (Qi) i dividir aquests últims entre dos.
3. Determinar el nombre total de quadradets (Qtotal) que ocupa la superfície que cal calcular:  Qtotal =  Qc + Qi/2
4. Determinael valor real de cada quadrat d'acord amb l'escala de la imatge.                                                                                     Àrea real d'un quadrat=(escala  lineal)2
5. Calcular l'àrea de la superfície estudiada:

Àrea superfície=Qtotal x àrea real d'un quadrat

Clara Sánchez 

                                              

 

El format matricial (ràster) és molt utilitzat en fotografia digital i vídeo.

El vectorial permet una millor adaptació a l'ampliació sense perdre qualitat. La integració dels sistemes d'informació geogràfica i la teledetecció ofereixen grans possibilitats per a l'anàlisi i la gestió del territori.

Actualment hi ha diversos programes d'accés públic que, a partir d'informació en forma digital, poden superposar-la en capes amb sistemes de gestió integrada (per exemple el MiraMon del CREAF (UAB), el World Wind de la NASA i el Google Eart)

EL SISTEMA SOLAR I LA TERRA

EL SISTEMA SOLAR

El Sistema Solar és un conjunt d'astres, que està situat en un dels extrems dels braços  en forma d'espiral de la Via Làctea. El Sistema Solar està compost per una estrella, el Sol; per vuit planetes, Mercuri, Venus, Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà i Neptú; per més de seixanta satèl·lits, com per exemple la Lluna o Cal·listo; per més de 40 000 asteroides, com per exemple Ceres o Eros; per incomptables nombres de meteorits; per uns 100 000 milions de cometes, com per exemple el famós cometa Halley o el cometa Hale-Bopp, i moltíssimes partícules de gas i pols.

Els plantes giren al voltant del Sol descrivint òrbites el·líptiques, gairebé circulars, i aproximadament totes les òrbites planetàries estàn al mateix pla. El pla que comprèn l'orbita de la Terra al voltant del Sol, s'anomena eclíptica. 

Els planetes tene dos tipus de moviments:

•  Moviment de Translació: És el recorregut que fa la Terra al voltant del Sol. Que en el cas de la Terra dura 365 dies (1 any).

•  Moviment de Rotació: És el moviment que fan els astres sobre si mateixos. Que en el cas de la Terra dura 23 hores, 56 minuts i 3'5 segons.                                     

Els planetes del Sistema Solar es classifiquen en dos grups:

•  Planetes Interiors: Són els planetes situats entre el Sol i el cinturó d' asteroides. Són planetes petits i molt densos , a més tenen atmosferes amb poc gruix i poc contingut en Hidrogen i Heli. Els seus moviments de rotació són força lents, mentre que els de translació són més llargs. Tenen pocs satèl·lits. I els que els formen són Mercuri, Venus, la Terra i Mart. 

•  Planetes Exteriors: Són els planetes de més enllà del cinturó d'asteroides. Són grans i poc densos, a més les seves atmoferes són extenses i estan formades per Hidrogen, Heli, aigua (H₂O), Metà (CH₄) i Amoníac (NH₃). Tenen el moviment de rotació molt ràpid, i el moviment de translació més curt. Tenen molts satèl·lits. I els que els formen són Júpiter, Saturn, Urà i Neptú.

Lourdes Brú.

Mètodes d'estudi de l'interior de la terra



(geoide vist des de dintre i fora)



La terra té una forma geometrica bastan irregular coneguda amb el nom de GEOIDE, aquest es definex com a una superfície gravimètrica equipotencial que més s'apropa al nivell del mar i la seva continuació per sota dels continents.

La terra ( Geoide ) és bastant irregular, aquesta irregularitat és provocada per la distribució irregular de les forces gravitacionals en la massa d'ella.

En canvi quan s'han de fer cartografies es tracta a la terra com si fos un el·lipsoide ja que les diferents deformacions que pateix farien impossible aquesta tasca tractant-se de un geoide.

Es diu que tè un radi major de 6 378 km i un radi menor de 6 357 km.

Per estudiar la terra, la seva superfície i el seu interior s'ha utilitzat el mètode del sondatge. S'han fet bastants sondatges, des de que es fan, el que més lluny a arribat a sigut el que s'ha fet a Kola ( Sibèria) va començar el 1970 i fins al any 1989 no va acabar, es van arribar fins als 12 262 m de profunditat.

Ara per ara superar aquesta profunditat es casi imposible.

Tambè existeixen altres projectes que es dediquen a fer el mateix pero en l'escorça oceànica, el projecte IODP ( integrated ocean drilling program ) sa dedicat a fer aquestes exploracions i a aconseguit arribar als   8 234 m.

Com he citat, el que tenim al nostre abast no serveix per gaire ja que sols hem pogut arribar a una mínima part del radi de la terra amb els nostres esforços.

Els estudies de la terra es divideixen en dos, directes (són els que es bassen en l'observació directa) i indirectes ( a partir de deduccions es fa la construcció de models de la terra)

-Mètodes directes: En són exemples pous, sondatges, mines i treballs de camp.
Aquets ultims són el principi de qualsevol investigació, sols observan el paisatge, la flora.. es pot confeccionar un mapa geològic i recoltar mostres per a fer anàlisis. En aquet pas el geòleg el que fa és recollir informació (roques, flors ... )o mesures ( temperatures...) i desprès ñes analita.
Amb tota aquesta informació obtinguda es confecciona el mapa geològic, el que sera necesari per a la confecció de els altres posteriors.

-Mètodes indirectes: Són els mètodes que s'utilitzen per a saber la composició de l'interior de la terra. S'utilitzen els mètodes geofísics. Aquets mètodes combinen la física i l'ús de instruments de mesura molt precisos. Tots estudien la profunditat de les diferents capes i subcapes de la terra.
Hi ha 5 tipus de mètodes geofísics: sísmics, gravimètrics, magnètics, elèctrics, i geotèrmics ( el estudi dels meteorits tambè serveix per estudiar el interior de la terra )

Mètode sísmic: Aquet mètode consisteix en estudiar les ones que hi ha al interior del planeta, i les estudien segons com pasen per els diferents llocs i aixi saber que pot ser el que hi ha en aquells llocs. L'estudi de les ones es bastant complicat i ha de ser bastant precís, s'utilitzen materials com el sismògraf .
Es fan servir explosions que els mateixos científics han preparat o utilitzan els terratrèmols.
Hi ha dos tipus de ones:

-Les ones longitudinals o p : Les partícules afectades vibren al mateix sentit que es propaga el moviment. Són les mès ràpides ( de 8 a 13 km/s ) i es poden propagar tant per medis sòlids, com per líquids com per gasoso.

- Les ones transversals o s : Les partícules vibren perpendicularment a la direcció on es propaga el moviemnt. La seva velocitat va de els 4 als 8 km/s i nomes es poden propagar per sòlids.

Un altre mètode es La tomografía sísmica:

Aquet mètode és una tècnica d'anàlisi d'ones sísmiques i que es fa per ordinador. A partir de l'estudi des de ordinador podem fer un mapa tridimensional del mantell.

És com un TAG, el que fa es combinar la informació procedent d'un gran nombre d'ones (amb ls que formen imatges tridimensionals ). El medi on s'utilitza és la terra i utilitzen les ones provocades per terratrèmols.

Les discontinuitats sísmiques ens permeten poder dividir la terra segons capes.

Aquet mètode tambè ens permet tenir imatges tridimensionals del manetll, ja que permet veure els diferents cambis, moviements, traduibles segons regions fredes o calentes.






Oriol Queralt