Processos externs II: els sistemes eòlics i costaners.

1.- Zones àrides i subàrides:

La principal característica d'aquests climes és l'escassa precipitació anual, la seva distribució irregular en el temps, la gran amplitud tèrmica i l'escassa vegetació que deixa el sòl  sense protecció devant de l'acció del vent i de la pluja i les aigües salvatges.

Els vessants de les muntanyes están desprotegits de vegetació, són molt erosionables i la resposta a la precipitació e`sporàdica és molt ràpida. L'aigua caiguda  desapareix ràpidament per infiltració, evaporació i escorriment , que en general és emdorreic. El resultat d'això són grans banc al·luvials situats als peus de les muntanyes.

Altres formacions típiques d'aquesta zona són els pilars coronats, que són formacions de materials poc cohesionats, coronades per roques qie les protegeixen de les escasses però intenses precipitacions.

Els sòls amb costres d'acumulació de minerals, també són típics en aquestes zones. Són conseqüència de la forta evaporació i l'escassa precipitació que no arriba a diluir les sals i arrossegar-les cap avall.

2. Processos eòlics:

En els procesos eòlics, l´agent és el vent. La seva capacitat per transportar partícules depèn de la velocitat del corrent d'aire.

EROSIO EÒLICA.

L’erosió produïda pel vent es denomina abrasió eòlica o corrasió, i és el desgast que té lloc en les roques per l’impacte repetit de les particules que transporta el vent.

Foremes d'erosió del vent

 En espais amples l'erosió produeix sovint excavacions de depressions poc profundes anomenades fosses, depressions o conques de deflació. S'originen en àrees més o menys planes i desproveïdes de vegetació on el sòl està exposat a l'acció del vent. Les partícules fines són aixecades per corrents verticals que sobrepassen les velocitats de decantació; la pols es difón a l'atmosfera fins a alçades que va des de pocs metres a diversos milers. L'alçada depèn de la intensitat de la turbulència del vent, de la seva durada i de la mida de les partícules. Com resultat, pot produir-se un dens núvol, anomenat tempesta de pols.

Formes de depòsit per l’acció eòlica.

L’acció eòlica origina acumulació de sediments fins als llocs en què el vent perd la intensitat necesaria per transportarles partícules. A mesura que el vent perd forza, les primeres partícules a caure son les d’arena. A major distància cauen els de llim, que són més llaugueres. Els deposits eòlics poden ser tipus.

• Les dunes són acumulacions d’arena depositada pel vent. Poden ser movils o fixes. Les primeres canvien de posició, mentre que les fixes tenen una cobertura vegetal que els impideix el desplazament. Les dunes poden aparèixen aïllades o bé presentar-se associades entre si formant camps de dunes o ergs.Segons la forma, les dunes poden ser barkhanes, parabòliques, transversals i longitudinals. 
• Les partícules que formen el loess són de gra molt fi, anguloses i formades de quars, felspat, horblenda, mica, carbonat de calci i de vegades també argila. Es dipositen d'una manera uniforme sobre la superfície, a vegades, cobertes d'herba
  
  
  
  
   
  
  
  
  
   
   3. Processos en regions intertropicals:
   
  Són zones d'altes temperatures i de fortes precipitacions, estan situades entre el tòpic de Càncer i el tòpic de Capricorn. Es dóna una gran activitat de meteorització química que transforma les roques en sòls que són un bon suport per a l'abundant vegetació d'aquests ambients.
   
  Aquesta zona es subdivideix en dos: 
  -Les zones equatorials humides, on les precipitacion són contínues durant tot l'any (selva tropical).
  
   
  -Les zones amb una estació seca anual marcada (sabana)