2. Processos eòlics

Erosió i transport
El vent és un agent erosiu poc important comparat amb els corrents d'aigua i les glaceres, que són els més importants i els que més erosió provoquen, sobretot el primer. En condicions desèrtiques, també els corrents d'aigua és l'agent erosiu més important, el vent només actua sobre les partícules més fines que formen el sòl.
Formes d'erosió del vent:

• Deflació: Es remouen i transporten els materials fins que formen el sòl. Pot produir depressions de deflació, que són concavitats superficials que poden mesurar des d'1 m de profunditat i 3m de diàmetre fins a 50 m de profunditat i diversos quilòmetres de diàmetre. Això s'atura quan s'arriba a una zona  del sòl amb més cohesió de les partícules per la humitat que aporta l'aqüífer.
• Paviment desèrtic:  Està generat per la pèrdua de sorra i llim erosionades pel vent.  Pot ser o hamada, que és roca nua i erg, que és un desert. 
• Abrasió: Origina superfícies polides a causa del xoc continu de les partícules que arrossega contra la paret.

Formes de transport per el vent: 

• Saltació: Poden arribar a pujar fins a 1 o 2 metres en vertical.
• Reptació.
• Suspensió: És la responsable de les precipitacions carregades de partícules vermelles que arriben des del Sàhara arrossegades en suspensió per les capes altes de la troposfera.

Dipòsits eòlics

• Dunes: Són muntanyes de sorra que es formen quan el vent troba un obstacle, cosa que fa que la velocitat es redueixi i es dipositin els materials que arrossegava. Són asimètriques i tenen dos vessants molt diferents, un que està situat de cara al vent i té una pendent suau que obliga els materials a pujar i caure em arribar a la part superior del promontori. En quedar protegits del vent, formen capes quasi verticals en l'altra cara de la duna. La granulometria de la sorra que forma les dunes, també anomenada sorra eòlica, està molt concentrada entorn a 0.2 mm de diàmetre de les seves partícules. Es produeix una estratificació creuada que indica la direcció i velocitat del vent.
  Quan el vent té una direcció dominant, les dunes adquireixen la forma d'una C amb la part convexa en contra del vent dominant. Aquestes dunes generalment avancen, empeses pel vent. La velocitat d'avanç de les dunes és inversament proporcional a la seva mida, així, les dunes petites atrapen a a les més grans, amb les quals es van fusionant i augmentant de mida. Quan la duna arriba a una grandària significativa, més de 4 a 6 m, comença a desprendre's major quantitat de material per les dues puntes de la C, donant origen a noves dunes menudes, les quals al ser més ràpides que les grans, es van allunyant de la duna mare. (Aquest fenomen s'observa amb molta claredat en el desert de Sechura, al nord del Perú).
  

  El moviment de les dunes pot causar seriosos problemes, com la invasió de terrenys conreats, obstrucció de carreteres, ocupació d'àrees poblades.
  Per a evitar aquests problemes existeixen diversos procediments per a limitar l'avanç de les dunes, entre ells sembrar plantes que requereixen poca aigua per a subsistir, retirada de la humitat atmosfèrica; ruixar materials aglutinants a la part convexa de la duna, com poden ser petroli o olis industrials usats.
  Hi ha diverses classes de dunes:
• seif: duna longitudinal
• C o mitja lluna
• erg (mar de sorra): extenses dunes de sorra. Són especialment visibles en el desert del Sàhara (Erg Chebbi). 

• Loess: Són acumulacions de llims i argiles, tot hi que n'hi ha més dels primers que dels segons. No presenten estratificació, per el que es dipositen de manera uniforme sobre superfícies cobertes d'herba. Els gruixos són molt importants. A sobre d'aquests loess es produeixen els mol·lisòls, que són molt fèrtils.
  Es van formar al Plistocè en les regions properes a una glacera el llim del front de les quals va ser transportat pels vents del Sud i de l'Est.
  A la Xina l'origen és diferent ja que el loess va ser transportat pel vent des de les regions desèrtiques de l'interior i dipositat més a l'est.
  Els dipòsits de loess són de color groguenc sense estratificar. El gruix és variable des de 1 metre en alguns llocs d'Estats Units a 90 metres com a màxim a la Xina. També es troben dipòsits de Loess de menor extensió a Europa central, l'estepa russa i Argentina.
  Com ja he dit, tenen fama de ser terres fèrtils però a la vegada estan molt subjectes a l'erosió eòlica i hídrica. Sembla que la fertilitat és deguda a la gran capacitat de bescanvi catiònic i a la gran facilitat en disposar d'aigua per part de les arrels. A les praderies d'Estats Units estan recobertes per una lleugera capa rica en matèria orgànica que fa a les terres fèrtils però si desapareix aquest estrat perden la fertilitat.
  Moltes terres loèssiques d'Europa s'han dedicat tradicionalment al conreu de cereals.