Processos externs II: els sistemes eòlics i costaners.

1.- Zones àrides i subàrides:

La principal característica d'aquests climes és l'escassa precipitació anual, la seva distribució irregular en el temps, la gran amplitud tèrmica i l'escassa vegetació que deixa el sòl  sense protecció devant de l'acció del vent i de la pluja i les aigües salvatges.

Els vessants de les muntanyes están desprotegits de vegetació, són molt erosionables i la resposta a la precipitació e`sporàdica és molt ràpida. L'aigua caiguda  desapareix ràpidament per infiltració, evaporació i escorriment , que en general és emdorreic. El resultat d'això són grans banc al·luvials situats als peus de les muntanyes.

Altres formacions típiques d'aquesta zona són els pilars coronats, que són formacions de materials poc cohesionats, coronades per roques qie les protegeixen de les escasses però intenses precipitacions.

Els sòls amb costres d'acumulació de minerals, també són típics en aquestes zones. Són conseqüència de la forta evaporació i l'escassa precipitació que no arriba a diluir les sals i arrossegar-les cap avall.

2. Processos eòlics:

En els procesos eòlics, l´agent és el vent. La seva capacitat per transportar partícules depèn de la velocitat del corrent d'aire.

EROSIO EÒLICA.

L’erosió produïda pel vent es denomina abrasió eòlica o corrasió, i és el desgast que té lloc en les roques per l’impacte repetit de les particules que transporta el vent.

Foremes d'erosió del vent

 En espais amples l'erosió produeix sovint excavacions de depressions poc profundes anomenades fosses, depressions o conques de deflació. S'originen en àrees més o menys planes i desproveïdes de vegetació on el sòl està exposat a l'acció del vent. Les partícules fines són aixecades per corrents verticals que sobrepassen les velocitats de decantació; la pols es difón a l'atmosfera fins a alçades que va des de pocs metres a diversos milers. L'alçada depèn de la intensitat de la turbulència del vent, de la seva durada i de la mida de les partícules. Com resultat, pot produir-se un dens núvol, anomenat tempesta de pols.

Formes de depòsit per l’acció eòlica.

L’acció eòlica origina acumulació de sediments fins als llocs en què el vent perd la intensitat necesaria per transportarles partícules. A mesura que el vent perd forza, les primeres partícules a caure son les d’arena. A major distància cauen els de llim, que són més llaugueres. Els deposits eòlics poden ser tipus.

• Les dunes són acumulacions d’arena depositada pel vent. Poden ser movils o fixes. Les primeres canvien de posició, mentre que les fixes tenen una cobertura vegetal que els impideix el desplazament. Les dunes poden aparèixen aïllades o bé presentar-se associades entre si formant camps de dunes o ergs.Segons la forma, les dunes poden ser barkhanes, parabòliques, transversals i longitudinals. 
• Les partícules que formen el loess són de gra molt fi, anguloses i formades de quars, felspat, horblenda, mica, carbonat de calci i de vegades també argila. Es dipositen d'una manera uniforme sobre la superfície, a vegades, cobertes d'herba
  
  
  
  
   
  
  
  
  
   
   3. Processos en regions intertropicals:
   
  Són zones d'altes temperatures i de fortes precipitacions, estan situades entre el tòpic de Càncer i el tòpic de Capricorn. Es dóna una gran activitat de meteorització química que transforma les roques en sòls que són un bon suport per a l'abundant vegetació d'aquests ambients.
   
  Aquesta zona es subdivideix en dos: 
  -Les zones equatorials humides, on les precipitacion són contínues durant tot l'any (selva tropical).
  
   
  -Les zones amb una estació seca anual marcada (sabana)
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  

2. Processos eòlics

Erosió i transport
El vent és un agent erosiu poc important comparat amb els corrents d'aigua i les glaceres, que són els més importants i els que més erosió provoquen, sobretot el primer. En condicions desèrtiques, també els corrents d'aigua és l'agent erosiu més important, el vent només actua sobre les partícules més fines que formen el sòl.
Formes d'erosió del vent:

• Deflació: Es remouen i transporten els materials fins que formen el sòl. Pot produir depressions de deflació, que són concavitats superficials que poden mesurar des d'1 m de profunditat i 3m de diàmetre fins a 50 m de profunditat i diversos quilòmetres de diàmetre. Això s'atura quan s'arriba a una zona  del sòl amb més cohesió de les partícules per la humitat que aporta l'aqüífer.
• Paviment desèrtic:  Està generat per la pèrdua de sorra i llim erosionades pel vent.  Pot ser o hamada, que és roca nua i erg, que és un desert. 
• Abrasió: Origina superfícies polides a causa del xoc continu de les partícules que arrossega contra la paret.

Formes de transport per el vent: 

• Saltació: Poden arribar a pujar fins a 1 o 2 metres en vertical.
• Reptació.
• Suspensió: És la responsable de les precipitacions carregades de partícules vermelles que arriben des del Sàhara arrossegades en suspensió per les capes altes de la troposfera.

Dipòsits eòlics

• Dunes: Són muntanyes de sorra que es formen quan el vent troba un obstacle, cosa que fa que la velocitat es redueixi i es dipositin els materials que arrossegava. Són asimètriques i tenen dos vessants molt diferents, un que està situat de cara al vent i té una pendent suau que obliga els materials a pujar i caure em arribar a la part superior del promontori. En quedar protegits del vent, formen capes quasi verticals en l'altra cara de la duna. La granulometria de la sorra que forma les dunes, també anomenada sorra eòlica, està molt concentrada entorn a 0.2 mm de diàmetre de les seves partícules. Es produeix una estratificació creuada que indica la direcció i velocitat del vent.
  Quan el vent té una direcció dominant, les dunes adquireixen la forma d'una C amb la part convexa en contra del vent dominant. Aquestes dunes generalment avancen, empeses pel vent. La velocitat d'avanç de les dunes és inversament proporcional a la seva mida, així, les dunes petites atrapen a a les més grans, amb les quals es van fusionant i augmentant de mida. Quan la duna arriba a una grandària significativa, més de 4 a 6 m, comença a desprendre's major quantitat de material per les dues puntes de la C, donant origen a noves dunes menudes, les quals al ser més ràpides que les grans, es van allunyant de la duna mare. (Aquest fenomen s'observa amb molta claredat en el desert de Sechura, al nord del Perú).
  

  El moviment de les dunes pot causar seriosos problemes, com la invasió de terrenys conreats, obstrucció de carreteres, ocupació d'àrees poblades.
  Per a evitar aquests problemes existeixen diversos procediments per a limitar l'avanç de les dunes, entre ells sembrar plantes que requereixen poca aigua per a subsistir, retirada de la humitat atmosfèrica; ruixar materials aglutinants a la part convexa de la duna, com poden ser petroli o olis industrials usats.
  Hi ha diverses classes de dunes:
• seif: duna longitudinal
• C o mitja lluna
• erg (mar de sorra): extenses dunes de sorra. Són especialment visibles en el desert del Sàhara (Erg Chebbi). 

• Loess: Són acumulacions de llims i argiles, tot hi que n'hi ha més dels primers que dels segons. No presenten estratificació, per el que es dipositen de manera uniforme sobre superfícies cobertes d'herba. Els gruixos són molt importants. A sobre d'aquests loess es produeixen els mol·lisòls, que són molt fèrtils.
  Es van formar al Plistocè en les regions properes a una glacera el llim del front de les quals va ser transportat pels vents del Sud i de l'Est.
  A la Xina l'origen és diferent ja que el loess va ser transportat pel vent des de les regions desèrtiques de l'interior i dipositat més a l'est.
  Els dipòsits de loess són de color groguenc sense estratificar. El gruix és variable des de 1 metre en alguns llocs d'Estats Units a 90 metres com a màxim a la Xina. També es troben dipòsits de Loess de menor extensió a Europa central, l'estepa russa i Argentina.
  Com ja he dit, tenen fama de ser terres fèrtils però a la vegada estan molt subjectes a l'erosió eòlica i hídrica. Sembla que la fertilitat és deguda a la gran capacitat de bescanvi catiònic i a la gran facilitat en disposar d'aigua per part de les arrels. A les praderies d'Estats Units estan recobertes per una lleugera capa rica en matèria orgànica que fa a les terres fèrtils però si desapareix aquest estrat perden la fertilitat.
  Moltes terres loèssiques d'Europa s'han dedicat tradicionalment al conreu de cereals.

1. Zones àrides i subàrides

L'aridesa és la característica que presenta, respecte la humitat, una zona terrestre afectada per un clima amb precipitacions escasses o gairebé nul·les.
Les zones àrides i subàrides son aquelles que es troben entre els tròpics de Càncer i de Capricorn i les d'extrema continentalitat i sota el domini de potents anticiclons, que són zones atmosfèriques amb altes pressions.
La principal característica és l'escassa precipitació anual, la distribució irregular en el temps, la gran amplitud tèrmica i l'escassa vegetació, que deixa el sòl sense protecció davant l'acció del vent i la pluja.
Els vessants de les muntanyes estan desprotegits de vegetació, per el que són molt erosionables i presenten escorrancs susceptibles d'estar sotmesos a molta erosió i on la resposta a la precipitació esporàdica és molt ràpida, pel que s'originen hidrogrames molt verticals. L'aigua desapareix ràpidament per infiltració, evaporació o escorriment endorreic, és a dir, dirigit cap a zones deprimides interiors dels deserts, on alimentarà els oasis.
Formacions típiques:

• Rambles mediterrànies: són amplies avingudes que durant una bona part de l'any estan seques, però què queden inundades quan hi ha precipitacions, sovint de caràcter torrencial. És una denominació que als Països Catalans només és d'ús habitual al País Valencià i al Matarranya, mentre que a la resta del domini lingüístic se'n diu normalment riera o torrent.
  El llit sorrenc de les rambles o rieres va donar lloc a carrers amples, generalment arbrats i amb una voravia central, destinats a passejar-hi. Actualment, però, i sovint per influència de la Rambla de Barcelona, designa passeigs que no tenen l'origen en cap riera i que fins i tot són paral·lels a la costa.

• Pilars coronats: Són conegust internacionalment amb el nom francès de "dames coiffées" (senyores amb el cap cobert, amb barret). S'originen per l'acció de l'erosió sobre materials geològics poc coherents i molt heteromètrics. L'aigua s'emporta els materials que no queden protegits pels blocs grossos, sota els quals el pilar va creixent a mesura que l'erosió avança. El procés culmina amb la caiguda dels blocs (els "barrets") a causa del soscavament de la columna. Els pilars coronats de la foto es troben als peus del turó del castell de Balsareny, molt a prop de la resclosa de la sèquia de Manresa, i s'han originat a partir de sediments provinents d'esllavissades i caigudes de blocs del vessant (col·luvions). Els pilars coronats poden ser també d'origen volcànic o morènic. Al bages n'hi ha d'origen artificial als runams de les mines de potassa. El procés qiue origina els pilars coronats també es dóna a escala centimètrica, amb pedres petites. A gran escala, aquest procés és el responsable de la formació del relleu tabular, el tipus de relleu que caracteritza una part important del Bages. 

• Sòls amb crostes d'acumulació de minerals: Acostumen a ser vermellosos si són de ferro, o blanquinoses si són de sals com l'halita o el guix. Aquests sòls es donen per una forta evaporació i una escassa precipitació que no arriba a diluir les sals i arrossegar-les cap avall.

L'aridesa als Països Catalans
Als Països Catalans no hi ha zones hiperàrides ni àrides però si n'hi ha de semiàrides i de subhumides seques: 

• Semiàrides, amb un índex d'aridesa al voltant de 0'30, el territori lucèntic (al sud d'Alacant) i també el territori sicòric (la majoria de les comarques de Ponent de Catalunya i de La Franja.) aquestes amb un índex al voltant de 0'40.
• Subhumides seques: gran part de la resta del territori (la ciutat de València, amb un índex de 0'50, Reus amb un índex de 0'6 etc). Els 600 litres de pluja anual marquen la transició entre el clima subhumit sec i el subhumit humit. Al nord de Barcelona es presenten normalment climes subhumits humits o ja axèrics (sense secada) habitualment en climes de muntanya.

4. MORFOLOGIA LITORAL I OCEÀNICA

En la confluència dels dos medis, el sòlid i el líquid, es donen forts processos erosius, de transport i de sedimentació. Però hi ha altres zones dels oceans on l'acció geològica és tant o més intensa que en aquesta zona limítrofa:

• la litoral (o costanera)
• el marge continental
• els fons oceànics

En aquestes zones es produeix també totes les accions geològiques per motius mecànics i químics, de caràcter destructiu i constructiu del relleu.

LA DINÀMICA LITORAL
La línia de costa es forma gràcies a l'erosió, el transport i la sedimentació de fragments de roques.
Els processos geològics que generen aquests canvis són els corrents induïts per les onades, les tempestes i les marees, que actuen en funció de les característiques geològiques de la costa, el seu comportament morfològic i l'aportació de sediments.
Els factors que produeixen les variacions del nivell del mar, actuen més a llar termini.

El corrent de la deriva
Les onades s'originen per la fricció del vent sobre la superfície de l'aigua i són el resultat del moviment circular de les partícules d'aigua en una òrbita en què el diàmetre és l'altura de l'onada.

• La longitud d'ona ( L): distància entre dues crestes successives
• El període (T): temps transcorregut entre el pas de dues crestes successives.
• La velocitat d'avançament de l'onada (V): és el producte de dividir la longitud d'ona pel període (L/T)

Les grans onades en aigües profundes s'amorteixen cap a la costa a mesura que entren en aigües menys profundes. El nivell de la base de les onades (situat a una profunditat de L/2) el constitueix una superfície ideal sobre la qual s'amorteix el moviment circular de les partícules d'aigua.
En aigües profundes, les onades no impliquen translació de la massa d'aigua, la qual cosa fa que no originin cap tipus de corrent.
Si les onades són obliqües a la línia de costa, el flux i el reflux van fent ziga-zaga i té lloc un transport de sediments en sentit longitudinal a la línia de costa.

Quan disminueix l'aportació de sediments, la deriva litoral pot "buidar" la sorra de les platges i provocar l'erosió i el retrocés de la línia de costa. Moltes platges que perden sorra perquè s'ha interromput l'aportació de sediment per la cosntrucció d'un port o d'una nou espigó.

                                                                 platja de Mataró

La refracció de les ones 
Les ones s'apropen a la costa amb un angle determinat no perpendicular. Però quan arriben a la costa es dobleguen i tendeixen a col·locar-s'hi paral·leles (refracció). Aquest canvi es produeix perquè la part de l'ona que arriba primer a la costa disminueix la seva velocitat, mentre que l'altre extrem de l'ona es mou amb tota la seva velocitat pel fet de trobar-se encara en aigües profundes.

Aquest fenomen condiciona molt l'erosió i la sedimentació de cada zona de la costa. Tota aquesta acció erosiva i sedimentària provoca un canvi continu de la línia de la costa. 

Els corrents induïts per tempestes
Els corrents induïts per tempestes tendeixen a erosionar els sediments que s'acumulen a les costes i se'ls enduen mar endins. Durant les tempestes, la baixa pressió atmosfèrica fa que pugui el nivell del mar a la zona costanera. L'efecte dels vents i les onades creen un corrent superficial cap a la costa. El desequilibri de la superfície del mar respecte de l'horitzontal es compensa amb un corrent de fons que es mou en sentit contrari i que transporta part dels sediments suspesos a l'aigua provinents del fons remogut. El resultat és l'arrossegament de la sorra cap el fons marí.

CATALUNYA

Al litoral català els accidents costaners més importants són el cap de Creus i el delta de l' Ebre. També són remarcables el golf de Roses, el cap de Begur, el cap de Salou i el golf de Sant Jordi. Pel tipus de relleu, s'hi poden diferenciar costes altes* i costes baixes**.

*Les costes altes formen part del litoral del nord de Catalunya.
Són costes accidentades pel fet de que les serralades arriben fins a la vora del mar, però els rius i els torrents hi han obert cales amb un gran atractiu paisatgístic.
**Les costes baixes situades al sud de Catalunya, on predomina més el relleu de plana.Les costes baixes són costes poc accidentades són llargues amb sorra fina, de poca profunditat i més calentes que les del nord.

Els rius catalans desemboquen tots al Mediterrani, excepte la Garona (Val d'Aran), que ho fa a l'Atlàntic. Els rius que desemboquen al Mediterrani corresponen a tres vessants fluvials:

• Rius que neixen al Pirineu Occidental. Als Pirineus les precipitacions hi són abundants i a l'hivern hi neva sovint. L' Ebre és el riu més cabalós i el Segre, que recull les aigües de la Noguera Pallaresa i de la Noguera Ribagorçana, n'és l'afluent principal.
• Rius que neixen al Pirineu Oriental. Els principals són el Llobregat, el Ter, el Fluvià i la Muga.
• Rius que neixen a les Serralades Litorals. Són curts i poc cabalosos: Foix, Besòs, Tordera. A l'estiu tenen forts estiatges per la manca de pluges, però a vegades també provoquen inundacions .

Destrucció a tota la costa, Greenpeace Espanya
L'urbanisme salvatge, la construcció d'infraestructures i la contaminació han destruït en les últimes dues dècades 7,7 hectàrees de litoral al dia per crear urbanitzacions, sòl industrial i sòl comercial. El 44% de la població espanyola viu a la costa, que representa menys del 7% del territori, el que suposa una gran pressió sobre la franja litoral, fins al punt que en algunes comunitats més del 75% dels terrenys confrontants al mar són urbans o urbanitzables.
Durant els anys del boom del totxo es va arribar xifres rècord en la projecció d'habitatges que superaven àmpliament la demanda real. Per exemple, el 2006 el nombre d'habitatges previstos a la costa va ser de gairebé 1,5 milions i el 2007 va ascendir als 3 milions. Després de l'esclat de la bombolla han quedat un milió d'habitatges sense vendre, la meitat d'elles a la costa, i un deixant de corrupció lligada al desenvolupament urbanístic.
Després de la degradació del litoral s'amaga també les ampliacions i noves construccions de ports esportius i industrials. Només el 2006 es projectaven 42.000 nous amarratges esportius. Les embarcacions d'esbarjo s'utilitzen tan sols una mitjana de 21 dies l'any.
 El creixement mal planificat de les urbanitzacions de la costa no s'ha vist acompanyat de les necessàries instal·lacions per a la depuració d'aigües residuals i les que s'han construït o ampliat ho han fet a un ritme molt inferior al necessari per a esmenar els greus problemes de contaminació . El 2010 Espanya s'enfronta de nou a una sanció de la Comissió Europea per incompliment reiteradament la normativa europea sobre depuració d'aigua.
El desenvolupament industrial a la costa ha portat a l'existència de diversos focus de contaminació química, com el pol químic de Huelva, la badia d'Algesires, Cartagena, Tarragona i diverses ries gallegues.

 

6. ELS MARGES CONTINENTALS

Els marges continentals representen la frontera entre l'escorça continental i oceànica. I poden ser de dos tipus: passius, estàn representats per les costes europees o africanes i marquen la transició gradual entre la gruixuda escorça continental i l'oceànica molt més prima, o actius, on la litosfera oceànica es subdueix sota la continental.

En els marges passius, es presenten tres zones.

• La Plataforma Continental: què és la zona més propera a la costa, té una amplada que pot ser d'escassos quilòmetres o fins a 300 km. El seu pendent és suau i uniforme. Van acumulant-s'hi sediments que arriben fins a 10 Km de profunditat. Són zones riques en petroli i gas natural. 
• El Talús Continental: a continuació de la plataforma, és un terreny inclinat que separa l´escorça continental de l´oceànica. La inclinació del talús varia 5 a 25º i presenta una amplària d´uns 20 km.
• I l'última de les zones, el Peu del Talús, que suavitza l'inclinació de l'anterior i on es troben importants cúmuls de sediments.

Els marges actius no tenen plataforma continental  o és molt estreta. Les estructures formades per l´acumulació desordenada de sediments i d´escorça oceànica deformada, s'anomenen prismes d'acreció.

3. PROCESSOS EN REGIONS INTERTROPICALS

Són zones que es troben entre el Tròpic de Càncer i el Tròpic de Capricorn.

I on  dominen les altes temperatures i les fortes precipitacions. Hi ha una gran activitat de meteorització química que transforma les roques en sòls que són un bon suport per l'abundant vegetació. Aquests sòls tenen tendència a la solifluxió i a la formació de relleus baixos i molt uniformes.
Aquestes regions se subdivideixen en dues zones:

• Les zones equatorials humides: precipitacions contínues durant tot l'any i on hi predomina la pluviïsilva (selva tropical).

Selva tropical

Localització de les selves tropicals del Món. 

• Les zones amb una estació seca anual marcada, on hi ha grans pastos (sabanes).

7. Processos periglacials

A les zones molt fredes, el sòl acostuma a estar glaçat totalment o parcialment durant diferents èpoques de l'any. Aquest sòl tan peculiar s'acostuma a anomenar pergelisòl i durant el periode càlid es desgraça en la part superficial, el que fa que hi hagi una zona biològicament activa anomenada mol·lisòl.
El gel del sòl actua com una falca i produeix unes formes polièdriquesd molt regulars en els períodes de glaç-desglaç molt curts.
Aqui podem observar un pergelisòl a una zona com podria ser la tundra.