4. DENUDACIÓ A NIVELL DE CONCA

Els processos de denudació a nivell de conca comencen quan es produeixen precipitacions. Si les precipitacions són molt abundants, els canvis són molt ràpids i això fa que les pedres es moguin. Es produeixen moviments en massa, l'erosió dels vessants i dels talussos, les inundacions i la sedimentació resultant. Els canvis no tenen lloc de manera continuada, ni tampoc es produeixen de manera simultània en tots els punts.

Inestabilitats gravitatòries o moviments en massa
Són un dels processos geològics més freqüents a la superfície terrestre. Tenen lloc a escala humana i això fa que puguin ser previstos i evitats, però també induïts  i provocats per l'acció humans.
Amb el nom d' inestabilitats gravitatòries s'agrupen tot un conjunt de processos que mobilitzen un volum més o menys gran de materials a causa de la força de la gravetat. Si considerem el procés que intervé en la mobilització, se'n distingeixen 3 tipus:

• Despreniments: comporten la caiguda lliure (vertical o gairebé vertical) de blocs de roca aïllats o de forma massiva, amb un recorregut parcial o total per l'aire. Són moviments freqüents en massissos formats per roques compactes que presenten zones de pendent fort  els quals els blocs es desenganxen segons les superfícies de discontinuïtat i amb l'ajuda dels processos de meteorització. Si els materials despresos s'acumulen a la base del talús, formen cons d'enderrocs.  Quan l'acció erosiva de les aigües d'u torrent erosiona la base del vesant, parlem de soscavament lateral, i el moviemt que en resulta l'anomenem despreniment per descalçament. A les zones de muntanya, l'aigua que penetra en les fissures de la roca provoca sovint, en congelar-se, un efecte de tascó que du al trencament i la caiguda de la roca. Es tracta d'un despreniment per gelificació.  

• Esllavissades: són moviments de lliscament a través d'una o de diverses superfícies de trencament d'una massa de material inestabilitzat, que es desplaça en conjunt i que es considera que ho fa com un bloc únic.
• Esllavissades rotacionals: la superfície de trencament té forma còncava i es produeix un moviment giratori de massa inestable al voltant d'un punt situat per sobre el centre de gravetat. Generalment, és un moviment associat a materials cohesius i uniformes o a massissis rocosos molt fracturats i sense estructura.
• Esllavissades planars: es desenvolupen a favor de superfícies de debilitat planes o poc ondulades. Solen ser superfícies d'origen estructural (fracturació) o plans d'estratificació entre materials de diferent composició (competència).

 

• Fluxos: són moviments de masses de sòl característics de materials sense cohesió. Els materials involucrats es comporten temporalment com un fluid i no conserven la forma inicial. Solen ser una mescla densa de material granular i molta quantitat d'aigua en què els grans individuals es mouen dins el medi fluid. Segons els tipus de material i el contingut en aigua, es distingeixen:
• - Quan es donen condicions de saturació d'aigua, es parla de solifluxió, si són moviments molt lents de la capa de sòl, fruit de cicles de gel-desgel en climes freds. Les colades de fang corresponen a moviments ràpids amb materials de granulometria fina que contenen una gran proporció d'aigua, i es desencadenen a partir d'episodis de pluges intenses a les zones muntanyoses. En zones de vulcanisme actiu i en cas de pluges importants, les capes de piroclast superficials es poden mobilitzar fàcilment com a colades de fang (lahars). Exemples: volcà Casitas, a Nicaragua, fruit de les precipitacions intenses que va originar l'huracà Mitch.

• - Si no hi ha saturació d'aigua, es parla de reptació o creep, si és un moviment molt lent. Està causat per l'alternança de processos d'expansió (hidratació) i de contracció (deshidratació) del sòl, que provoca en els vessants un desplaçament d'uns quants centímetres a l'any. Les colades rocalloses corresponen a moviments que poden assolir velocitats molt altes.

• Moviments complexos: participació alhora de diversos moviments en massa.

L'acció de l'aigua no canalitzada (erosió hídrica)

És el procés de separació de partícules individuals i de transport a cotes inferiors que fa que l'aigua de pluja o de desgel en circular sobre un terreny nu o amb poca vegetació. Segons les característiques del flux d'aigua, aquest procés pot ser difús o concentrat.

La grandària de la forma erosiva resultant depèn del tipus de material (litologia), el pendent i la quantitat d'aigua. L'erosió s'inicia mitjançant el desenvolupament de formes erosives d'escorriment difús (flux laminar i flux trenat) i posteriorment evoluciona a formes d'escorriment canalitzat que dóna lloc a reguerons i xaragalls:

• Flux laminar: és format per filets paral·lels sense component transversal de velocitat.
• Flux trenat: és format per filets de corrent de trajectòria canviant, que se separen i es tornen a ajuntar.

L'erosió de caràcter concentrat pot ser de dos tipus:

• Erosió en reguerons o solcs: l'aigua circula en corrents d'una potència erosiva que pot obrir petites incisions en el terreny.

• Erosió en xaragalls i barrancs: es tracta ja d'incisions d'entre un metre i un decàmetre, generalment en materials que es desfan amb molta facilitat i en unes condicions climàtiques semiàrides o torrencials. Les zones afectades per un gran nombre de xaragalls presenten una morfologia de badlands.

Pel que fa als conceptes d'erosivitat i erosionabilitat:

•  Erosivitat: expressa la capacitat erosiva de l'agent o procés climàtic considerat
• Erosionabilitat: la susceptibilitat del terreny a ser mobilitzat.