Processos externs II: els sistemes eòlics i costaners.

1.- Zones àrides i subàrides:

La principal característica d'aquests climes és l'escassa precipitació anual, la seva distribució irregular en el temps, la gran amplitud tèrmica i l'escassa vegetació que deixa el sòl  sense protecció devant de l'acció del vent i de la pluja i les aigües salvatges.

Els vessants de les muntanyes están desprotegits de vegetació, són molt erosionables i la resposta a la precipitació e`sporàdica és molt ràpida. L'aigua caiguda  desapareix ràpidament per infiltració, evaporació i escorriment , que en general és emdorreic. El resultat d'això són grans banc al·luvials situats als peus de les muntanyes.

Altres formacions típiques d'aquesta zona són els pilars coronats, que són formacions de materials poc cohesionats, coronades per roques qie les protegeixen de les escasses però intenses precipitacions.

Els sòls amb costres d'acumulació de minerals, també són típics en aquestes zones. Són conseqüència de la forta evaporació i l'escassa precipitació que no arriba a diluir les sals i arrossegar-les cap avall.

2. Processos eòlics:

En els procesos eòlics, l´agent és el vent. La seva capacitat per transportar partícules depèn de la velocitat del corrent d'aire.

EROSIO EÒLICA.

L’erosió produïda pel vent es denomina abrasió eòlica o corrasió, i és el desgast que té lloc en les roques per l’impacte repetit de les particules que transporta el vent.

Foremes d'erosió del vent

 En espais amples l'erosió produeix sovint excavacions de depressions poc profundes anomenades fosses, depressions o conques de deflació. S'originen en àrees més o menys planes i desproveïdes de vegetació on el sòl està exposat a l'acció del vent. Les partícules fines són aixecades per corrents verticals que sobrepassen les velocitats de decantació; la pols es difón a l'atmosfera fins a alçades que va des de pocs metres a diversos milers. L'alçada depèn de la intensitat de la turbulència del vent, de la seva durada i de la mida de les partícules. Com resultat, pot produir-se un dens núvol, anomenat tempesta de pols.

Formes de depòsit per l’acció eòlica.

L’acció eòlica origina acumulació de sediments fins als llocs en què el vent perd la intensitat necesaria per transportarles partícules. A mesura que el vent perd forza, les primeres partícules a caure son les d’arena. A major distància cauen els de llim, que són més llaugueres. Els deposits eòlics poden ser tipus.

• Les dunes són acumulacions d’arena depositada pel vent. Poden ser movils o fixes. Les primeres canvien de posició, mentre que les fixes tenen una cobertura vegetal que els impideix el desplazament. Les dunes poden aparèixen aïllades o bé presentar-se associades entre si formant camps de dunes o ergs.Segons la forma, les dunes poden ser barkhanes, parabòliques, transversals i longitudinals. 
• Les partícules que formen el loess són de gra molt fi, anguloses i formades de quars, felspat, horblenda, mica, carbonat de calci i de vegades també argila. Es dipositen d'una manera uniforme sobre la superfície, a vegades, cobertes d'herba
  
  
  
  
   
  
  
  
  
   
   3. Processos en regions intertropicals:
   
  Són zones d'altes temperatures i de fortes precipitacions, estan situades entre el tòpic de Càncer i el tòpic de Capricorn. Es dóna una gran activitat de meteorització química que transforma les roques en sòls que són un bon suport per a l'abundant vegetació d'aquests ambients.
   
  Aquesta zona es subdivideix en dos: 
  -Les zones equatorials humides, on les precipitacion són contínues durant tot l'any (selva tropical).
  
   
  -Les zones amb una estació seca anual marcada (sabana)
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  
  

Processos externs I: el sistema fluviotorrencial

1.Processos geològics externs:

Els processos externs tenen com amotor l'energia emesa pel Sol i interceptda per la Terra, també la gravetat de la Terra com la de la Lluna i el Sol. Això modela el relleu de la superfície terrestre.
Els causants dels canvis  son els agents geològics externs: L'aigua, el vent, i l'acció dels ésser vius.

L'arriba de l'energia solar és diferent segons el lloc de la Terra on ens trobem, s'estableix unes diferencies en l'acció dels processos externs segons l'agent dominant en aquella zona.

La denudació que causen els processos externs damunt del relleu de la superfície és causa de la combinació dels mecanismes de meteorització, erosió, transport i sedimentació.

La meteorització:
És el conjunt de processos que produeixen l'alteració in situ de les roques que afloren a la superfície.

El resultat final és la formació d'una capa superficial de roca alterada, que ens er colonitzada pels organismes constitueix un sól.

En funció dels efectes produïts sobre les roques, es distingeixen dos tipus de meteorització:
la mecànica i la química.

La meteorització mecànica:
Consisteix en la disgregació física de les roques en fragments més petits, cadascun conserva les caracteristiques del material original.

a) Dilatació per descompressió: És ña ruptura  dela roca compacta em arribar a la superficie, a conseqüència de l'expasió al deslliurar-se de la pressió de la roca que la cobria. Es produeixen esquerdes a les roques.

b)Fragmentació per gelifracció: Es produeix una congelació i una fusió alternes de l'aigua infiltrada en les esquerdes de les roques, que al augmentar el volum provoca una pressió y augmenta el seu volum.

c)Expasió tèrmica de les roques: La oscil·lació tèrmica diària provoca dilatacions i contraccions brusques de les roques i origina esquerdes.

d)Acció biològica: Les arrels de les plantes o els animals, s'endinsen entre les esquerdes de les roques en busca de mineral i aigua, duen a terme un treball de dilatació semblant al gel i les sals.

La meteorització química:
És la conseqüència de diverses reaccions, degudes als components químics de l'atmosfera.

a) Dissolució: Es transporten les sals solubles.

b)Hidratació: Quan els cations atreuen al seu voltant molècules d'aigua, augmenten molt de volum.

c)Oxidació: Actua sobre els minerals amb ferro, que s'oxiden en òxids i hidròxids de ferro poc cosistents i d'un color ocre vermellós.

d)Hidròlisi: És la descomposició del minerals per l'acció de l'aigua. Depén de si l'agua és àcida, de la duració i la intensitat del rentat és més gran.

e)Carbonatació: Quan la calcària porta CO2 dissolt en forma bicarbonat de calci és soluble en  aigua, i aquesta l'arrossega. (Accó reversible)

f)Acció dels ésser vius: Alguns organismes com els bacteris produeixen substàncies àcides que ataquen químicament les roques i creen zones de debilitat on despres actua la meteorització mecànica.

Erosió i transport



Després de la meteorització, actuen els agents geològics (erosió i transport) que els arrosseguen a zones amb menor nivell d'energia potencial.

Erosió
a)Deflacció: És la eliminació de les partícules soltes de materials poc coherents.

b)Acció hidràulica: El xoc de les aigües amb les roques.

c)Abrasió: Es produeix pel xoc de partícules contra el substrat rocós.

Transport
a)Dissolució: És la forma en què es transporten els ions.

b)En funció de la mida:
-Suspensió: Desplaçament de partìcules lleugeres no dissoltes al si d'un fluid, com l'arguila a l'aigua.
-Saltació: Desplaçament fen salts que eleven els fragments de roca ie els dipositen quan cessa la força.
-Rodolament: Desplaçament de partícules de mida superior a la sorra que rodolen pel fons d'un corrent d'aigua.
-Reptació: Desplaçament quan l'agent geològic no té prou força per elevar els materials i els arrossega pel fons.

La sedimentació

Després de l'erosió i el transport, el material perd energia cinètica, els sediments comencen a dipositar-se en el sòl en capes horitzontals superposades.

Granoselecció: És l'ordre què es duu a terme la deposició dels sediments. Depenent de l'aigual o el vent, va de diàmetre superior i més densitat a partícules més petites i lleugeres.
La característica de rigidesa del gel és dipositen amb independència del seu diàmetre.

Les zones on es dipositen els sediments s'anomenen conques sedimentàries, estan situades a les parts més baixes de la superfície de la Terra.


2.Factors del modelat terrestre:

Diversitat de modelat terrestre:

Clima: provoca variacions del nivell del mar.
Relleu: potencialment inestables (en els continents, les zones de serralada, i en les zones oceàniques, els marges continentals, fosses oceàniques, les dorsals i altres muntanyes d'origen volcànic).
Característiques dels materials: litologia, propiets mecàniques, comportamente hidrogeològic (La distorció dels estrats, orientació i cabussament, determina també la forma i la intensitat en què es durà a terme, principalment, l'acció erosiva).
Activitat tectònica: pot modelar el paisatge. El rejoveniment d'algunes muntanyes, a causa de l'acció de la isostàsia, pot ser més ràpid que el desgat produït per l'acció dels propis agents del clima.
Activitat humana: Genera impactes sobre el medi que comporten el desenvolupament d'un procés que esdevé un risc per la mateixa activitat humana. (modificació dels perfils dels vessants  per ñ'exacavació de talussos, sobretot en carreteres de zones de muntanyes, estc).



3. Geomorfologia climàtica:

EL clima pot condicionar directement i intirectament el relleu. La temperatura i les precipitacions que es donin en un undret determinaran l'estat en què es trobarà l'aigua, peró també influiran en el tipus i la densitat de la coberta vegetal.

sistemes morfoclimàtics: És el congunt d'agents i processos que actuen en cadascuna de les zones climàtiques de la superfície de la Terra.
Es diferencien tres grans grups amb sis sistemes principals: Temperat humit (normal); periglacial i glacial (fred); àrid, subàrid i intertropical (càlid).
Dels sistemes  morfoclimàtics la distribució està condicionada per la latitud i l'altitud.

4. Demudació a nivell de conca:

Els processos de denudació a nivell de la conca (erosió, transport i sedimentació) comencen quan es produeixen precipitacions. Si les precipitacions són molt abundants, els canvis son més ràpids. Els canvis no tenen lloc de manera continuada, ni tampoc es produeixen de manera simultània eb tots els punts, sinó amb un cert desfasament.

Inestabilitats gravitatòries o moviments en massa:

Tipus d'activitat volcànica
Es distingeixen dos tipus principals d'activitat volcànica, l'efusiva i l'explosiva.

• L'activitat efusiva es caracteritza per la lenta alliberació dels gasos volcànics i l'emissió pacífica de magmes que ascendeixen i s'expandeixen lentament. En aquest tipus d'activitat no es produeixen explosions ni quantitats importants de piroclasts.

Estrombolià: Caracteritzat per una activitat es la que es produeixen explosions poc violentes i emissions de laves bàsiques; un exemple d'aquest tipus d'erupció la produeix el volcà Stromboli, en les illes Lipari(Itàlia)

• L'activitat explosiva es caracteritza per l'emissió violenta de gasos volcànics, amb grans explosions i la producció de grans masses de materials piroclasts.

Vulcanià: Caracteritzada per l'emissió de laves àcides, poc fluides i mòbils, que solidifiquen en les proximitats de la xemeneia volcànica i que arriben a taponar-la; això provoca que en l'interior de la xemeneia i de la càmera magmàtica augmenti la pressió dels gasos i es produeixin grans explosions, amb producció de grans masses de piroclasts. Exemple: El Cerro Negro a Nicaragua.

• L'activitat  freàtica:  L'alta temperatura del magma escalfa l'aigua d'un aqüifer i produeix l'explosió.

Plinià: Caracteritzada per una explossió màxima, sense emissió de laves. Les grans explosions originen núvols ardents (calents), grans masses de gasos volcànics i de piroclasts a elevada temperatura, que al precipitar donen lloc a extensos dipòsits volcànics denominats ignimbrites; exemples de volcans molt explosius són el Monte Pelée en l'illa de la Martinica i el Santa Helena en Estats Units.

La morfologia dels volcans

Cons de piroclast o d'escòries

Resulten de l’activitat estromboliana i estan formats principalment per escòries. Els cràters poden ser circulars o esvorellats. La forma de ferradura pot ser deguda a la inclinació del conducte volcànic, a l'existència de vents dominants que acumulen els piroclastos en una direcció preferencial, o bé a la sortida de laves que arrosseguen part del material piroclàstic ja dipositat. Els flancs tenen inclinacions d’entre 30 i 40°.

Cons de tuf

Es formen a partir d’activitat hidrovolcànica, on l’aigua que interacciona amb el magma entra al conducte volcànic pel centre emissor. Els materials que el formen són majoritàriament dipòsits piroclàstics compactats del tipus onada i colada piroclàstica. El cràter és de dimensions reduïdes i el con presenta flancs amb pendents d’entre 20 i 25°.

Anells de tuf

S’edifiquen com a conseqüència de l’activitat freatomagmàtica. Estan formats per dipòsits piroclàstics de tipus bretxa, onada i colada piroclàstica. Tenen un cràter de dimensions grans i un con de poca alçada amb flancs que presenten pendents al voltant de 10°.

Volcans de Bolívia

El volcà Parinacota és un estratovolcà situat a la frontera de Xile i Bolívia en la Regió de Arica i Parinacota, es troba sobre la serralada dels Andes. Juntament amb el Pomerape conformen els nevats de Payachatas. La seva primera ascenció va ser el 12 de desembre de 1928 per el bolivià Carlos Terán i austríac Joseph Prem

El volcà Licancábur és un estratovolcà situat a la frontera entre Xile i Bolívia, al costat de la llacuna Verda. La seva última erupció va tenir lloc al Holocè. Una foto d'aquesta muntanya, presa pel geòleg portuguès Hugo Bettencourt Machado, va guanyar l'International Photography Contest 2009 de la National Geographic Society
Del costat bolivià, es troba la Reserva Nacional de Fauna Andina Eduardo Avaroa, amb la qual cosa està protegit pel fet que en les seves faldilles es troba la Laguna Verde que concentra grans quantitats de Flamencs Andins. Mentre que del costat xilè es troba el cim, el cràter, així com el llac situat en el mateix.

El Nevat Sajama és un estratovolcà situat al Parc Nacional Sajama al nord-est del Departament d'Oruro a Bolívia. Forma part de la Serralada Occidental i és el pic més alt del país (6542 msnm). Les vessants del nevat es troben habitades per la queñua, formant un bosc obert i rabassut, el qual és considerat com un dels boscos més alts del món.
L'estructura del pic és complexa, la seva primera ascensió va ser el 4 d'octubre de 1939 per als austríacs, Wilfrid Kühm i Josef Prem
No es té amb certesa la data de la seva última erupció, però, se'l considera un volcà extint.

Tunupa és un volcà situat al sud del departament d'Oruro, limitant amb el Salar d'Uyuni en el departament de Potosí, aquest volcà té una alçada de 5.432 metres sobre el nivell del mar.

El Volcà Ollagüe és un volcà actiu situat a la frontera de Bolívia i Xile, a la II Regió d'Antofagasta a Xile i el Departament de Potosí a Bolívia, a la serralada dels Andes amb una alçada de 5.870 metres.
Posseeix un cràter de 1.250 metres de diàmetre, el qual ha estat erosionat en la part sud, el que deixa al descobert rastres de laves.
El seu ascens requereix d'una bona condició física. Es recomana anar amb compte amb els camps minats pobrament identificats, que existeixen en les rutes d'aproximació al sud-oest del volcà.

Nicole Cuellar

Vores divergents

En els límits divergents, les plaques s'allunyen i el buit que en resulta és omplert per material de l'escorça terrestre, i que sorgeix del magma de les capes inferiors. Es creu que l'aparició de vores divergents en les unions de tres plaques està relacionada amb la formació de punts calents. En aquests casos, s'ajunta material de l'astenosfera a prop de la superfície i l'energia cinètica és suficient per fragmentar la litosfera.



Rift continental

Fossa enfonsada, amb límits elevats i amb activitat volcànica intensa.

En són exemples la fossa renana i les fosses on es troben els Grans Llacs Africans.

Rift ocèanic

Rift oceánico o fosa de hundimiento en medio de las dorsales.

Vores convergents

Les característiques de les vores convergents depenen del tipus de litosfera de les plaques que xoquen. Quan una placa oceànica (més densa) xoca contra una continental (menys densa) la placa oceànica és empesa sota, formant una zona de subducció. A la superfície, la modificació topogràfica consisteix en una fossa oceànica en l'aigua i un grup de muntanyes a terra.
Quan dues plaques continentals col·lideixen, es formen extenses serralades

Continental-continental provoca un continent per a separar en dos o més continents més petits quan es va destrossar al llarg d'una sèrie de fractures. Les forces de la divergència, literalment, llàgrima d'un continent a part com les dues o més blocs de l'escorça continental començar lentament separen i el magma empeny cap a l'abisme format entre ells. Finalment, si el procés de rifting continental segueix (que pot fallar, deixant al continent fracturat, però complet), un nou mar neix entre els dos continents. D'aquesta manera dislocació entre l'àrab i africà plaques va formar el Mar Roig.

Continental-coceànica Quan continental i convergeixen les plaques oceàniques, l'escenari és previsible a causa de la seva major densitat, la placa oceànica subdueix fàcilment sota la vora de la placa continental. De nou la subducció de la placa oceànica condueix a la formació del volcà.

 La Serralada dels Andes d'Amèrica del Sud i les muntanyes Cascade d'Amèrica del Nord són exemples d'arcs volcànics formats per subducció al llarg d'un marge convergent continental-oceànic.




Oceànica- oceànica: Quan convergeixen dues plaques oceàniques,els dissipadors de placa de subducció cap avall en el mantell en què comença a fondre's, la roca fosa de la placa de fusió s'eleva cap a la superfície i forma una cadena d'illes volcàniques, darrere de la fossa oceànica. Subducció de la placa del Pacífic sota la placa d'Amèrica del Nord al llarg de la costa d'Alaska va formar la Fossa de les Aleutianes i les Illes, un arc d'illes volcàniques.






"HOT SPOT"
punt calent es refereix generalment a petites àrees d'intensa activitat important o incrustats en una àrea més gran de relativa calma.



VOLCÀ ETNA
També conegut com Muncibeddu (bella muntanya) a Sicilia.
 És el major volcà actiu de Europa, que actualment fa 3.329 metres d'alt, encara que això varia amb les erupcions , la muntanya és de 21 m  més baixa ara que el 1981.
es troba en un estat gairebé constant de l'activitat. Els sòls volcànics fèrtils son ampli suport agricola.



http://www.rtve.es/mediateca/videos/20090308/los-misterios-del-etna/442034.shtml

Nicole Cuellar

Model d'estructura i composició de la Terra

Una primera idea de l'heterogeneïtat de la composició de la Terra es va obtenir en calcular un ordre de magnitud de la seva massa total a partir de la llei de gravitació universal. Si calculem també el volum aproximat de la Terra, es pot trobar la densitat mitjana del materials  que formen: 5,5g/cm3.

Aquesta densitat es superior a la de roques de la superfície i això permet inferir l'existència  a l'interior de roques molt més denses que la mitjana.

La variació i distribució de la velocitat de les ones longitudinals (P) i transversals(S) en profunditat va permetre interpretar tres discontinuïtats netes dins la Terra que separen unes grans capes des del punt de vista composicional.

Model geoquímic

L'escorça és la part més superficial, té un gruix entre 6 i 80 km.
Es distingeixen dos tipus d'escorça:

-Escorça oceànica: de 6 a 12 km de gruix, situada la fons oceànic i formada bàsicament per tre capes: una capa profunda de gabres,un d'intermedia de més gruix,  formada per basalts, i una de superior formada per sediments.

Té una densitats d'uns 3g/cm3 i les seves roques tenen una edat màxima de uns 200 milions d'anys.

-Escorça continental: de 30 a 80 km de gruix, forma els continents i està en contacte directe am la atmosfera. És de composició granítica i està formada per un conjunt desordenat de roques magmàtiques i sedimentàries.

La seva densitat és d'uns 2,7g/cm3 i conté roques antigues, de fins a 4000 milions d'anys.

Per sota de l'escorça se situa el mantell, amb un gruix de 2900 km i el 80% del volum del planeta. S'ha dividit en dues parts:

-El mantell superior, fins als 670 km de profunditat , on es dueixen els focus sísmics

-El mantell inferior, on no n'hi han.

El nucli, ambun radi de'uns 3478 km, està format per un aliatge de metalls, principalment ferro(78%) i níquel (10%).Deduïm que és líquid, ja que les ones sísmiques S no el poden atrevessar.

El nucli intern sòlid i l'extern líquid estan separats per la discontinuïtat de Lehman o Wiechert.

Model dinàmmic

La capa més superficial de la Terra és una unitat rígida anomenada litosfera, amb un gruix entre 50  i 300 km.  Comprèn l'escorça i una part del mantell superior. Està fragmentada formant plaques tectòniques. 

Sota la litosfera, en tot el mantell hi ha una circulació tèrmica convectiva. La subducció és la branca descendent, no te res a veure amb la cpa anomenada astenosfera

El flux ascendent està representat per columnes de materials calent que sorgeixen de la interfase mantell-nucli, la capa D'', i arriben fina a la siperfície. Estaria formada per materials que provindrien de subduccions en casacada fins als llocs on començarien a tornar a ascendir.

L'unitat més interna és l'endosfera, que coincideix amb el nucli. És la responsables del camp magnètic terrestre.

Camp magnètic terrestre

La terra te un camp magnètic, aquest és bipolaren un 90%, es comporta com un imant gegant. Es situa en el nucli extern, format majoritariament per ferro i e sbasa en el fet que el moviment de material conductor en presència d'un cmap magnètic genera corrents elèctrics que realimenten el camp inductor. S'anomena teoria de la dinamo autoinduïda. Aquest camps s'estén fins a  60000 km a l'espai, forma la magnetosfera.

El camp magnètic de la Terra té dos pols que no coincideixen exactament amb els pols geogràfics; la direccció del nord geogràfic forma un angle amb el pol  nord magnètic, anomenat declinació magnètica, que varia segons el lloc de la Terra i també amb el pas del temps.

Nicole Cuellar