dilluns, 18 d’abril de 2011 By: CTMA

8.PROCESSOS GLACIALS: LES GLACERES

Les valls es poden formar de dues formes, per un riu (que erosionant el sòl va creant així una vall), o per una glacera (primer es forma la glacera modificant amb el seu pes el sòl, i desprès a al descongelar-se la neu, queda formada la vall.


8. Processos Glacials: Les Glaceres

L'acumulació de neu en zones de temperatures inferiors a 0 ºC, amb pèrdua consegüent d'aire i augment de densitat, això origina un material cristal·lí anomenat neu congesta.

Les glaceres són masses de gel que perduren durant múltiples anys, que flueixen per gravetat. Ells es formen principalment de la precipitació atmosfèrica sòlida, en aquelles àrees de la terra on hi ha climes freds, com les zones polars i les de muntanyes.

L'acumulació de precipitació sòlides al llarg del temps resulta en la formació de gel glacial. La neu és la principal font per a la formació de gel glacial, però la pedra, gebre o pluja gelada pot aportar massa a una glacera.


 Zones principals d'una glacera: 

La zona d'acumulació (guany net): Aquesta zona es troba en sectors alts de les glaceres, que són més freds i on comunament precipita en forma sòlida, produint-se una acumulació neta de massa.
La zona d'ablació (pèrdua neta): Aquesta zona es troba en els sectors baixos, que són relativament més càlids i on comunament hi ha pèrdua de massa glacial, ja sigui per fosa, sublimació o despreniment de blocs de gel a llacs o mar. 
La línia d'equilibri (guany = pèrdua): És la línia que separa la zona d'acumulació i ablació, al cap d'un període anual definit usualment al final de l'estiu.


Parts d'una glacera

Circ glacial: És una conca en forma d'amfiteatre situat a la capçalera d'una vall glacera, produïda per l'erosió del gel.
Horn (banya) o pic piramidal: És un pic de muntanya que ha estat modificat per l'acció del gel durant la glaciació i les gelades.
Arestes: És una cresta prima de roca que és el que separa les dues valls.
Morena: Són els dipòsits de materials arrossegats per una glacera (sòl i roques).
Glacera principal: Part central de la glacera.

 
 

Tipus de Glaceres

Podem classificar les glaceres en:

  • Glacera Alpí: Aquesta classe inclou les glaceres més petites, les quals es caracteritzen per estar confinades a les valls muntanyoses: raó per la qual els hi denomina glaceres de vall o alpins o de muntanya.
  • Casquet glacial: Consisteix en enormes capes de gel que poden arribar a cobrir una cadena muntanyosa o un volcà, encara que la seva massa és menor que en les glaceres continentals. Aquestes formacions cobreixen gran part de l'arxipèlag de les illes noruegues de Svalbard, a l'Oceà Glacial Àrtic.
  • Glacera continental de casquet: Són les glaceres més grans. Són enormes masses de gel que no queden afectades pel paisatge i s'estenen per tota la superfície, excepte en els marges, on el seu gruix és més prim. L'Antàrtida i Groenlàndia són actualment les úniques glaceres continentals en existència. Aquestes regions contenen vastes quantitats d'aigua dolça. El volum de gel és tan gran que si Groenlàndia es fongués causaria que el nivell del mar augmentés uns 21 ma nivell mundial, mentre que si l'Antàrtida ho fes, els nivells pujarien fins a 108 m. La fusió combinada resultaria en una elevació de prop de 130 m.
  • Glacera de Meseta: Les glaceres de meseta són glaceres més petites. S'assemblen a les glaceres de casquet, però en aquest cas la seva mida és inferior. Cobreixen algunes zones elevades i altiplans. Aquest tipus de glaceres apareixen en molts llocs, sobretot a Islàndia i algunes de les grans illes de l'Oceà Àrtic (Baffin, Ellesmere, Devon, etc).
  • Glacera de "pie de monte": Les glaceres de "pie de monte" (o de peu de muntanya) ocupen terres baixes i àmplies, en les bases de muntanyes escarpades i es formen quan dues o més glaceres alpines sorgeixen de les parets de confinament de les valls de muntanyes i les seves llengües s'uneixen. Un exemple és la glacera Malaspina, a la costa sud d'Alaska.
  • Glacera de Exhutorio (outlet glacier): Morfològicament, les glaceres efluents ocupen depressions del llit glacial i valls encaixonats, llaurant la base rocosa per efectes de l'acció del gel en les marges dels camps de gel i són limitats per terrenys lliures de gel o ice-free ground. El seu flux adopta característiques de corrent o colada d'alta velocitat i ràpids moviments, provocant estries i deformacions en el gel.


    Hi ha una altra classificació basada en la temperatura interior de la glacera:

    • Glaceres temperats: quan la temperatura a la base està pròxima al punt de fusió, petits augments de pressió podrien provocar la fusió (ja que l'aigua líquida ocupa un volum menor que el gel).
    • Glaceres freds: la temperatura a tota la glacera està molt per sota del punt de fusió. 

    Processos Glacials: Erosió, transport i sedimentació 
    A mesura que la glacera flueix sobre la superfície fracturada de roca, debilita i aixeca blocs de roca que incorpora al gel. Aquest procés conegut com arrencada glaciar, es produeix quan l'aigua de desgel penetra en les esquerdes i les diàclasis del llit de roca i del fons de la glacera i es gela recristalizarse. Conforme l'aigua s'expandeix, actua com una palanca que deixa anar la roca aixecant. D'aquesta manera, sediments de totes les mides entren a formar part de la càrrega del glaciar.

    L'abrasió passa quan el gel i la càrrega de fragments rocosos llisquen sobre el llit de roca i funcionen com un paper de vidre que allisa i poleix la superfície situada sota. La roca polvoritzada per l'abrasió rep el nom de farina de roca. Aquesta farina està formada per grans de roca d'una mida de l'ordre dels 0,002- 0,00625 mm. De vegades, la quantitat de farina de roca produïda és tan elevada que els corrents d'aigua de fusió adquireixen un color grisenc.
    Una de les característiques visibles de l'erosió i abrasió glacial són les estries glacials produïdes sobre les superfícies rocoses del llit, fragments de roca amb afilades vores contingudes en el gel marcan solcs amb forma d'esgarrapades. Cartografiant la direcció de les estries es pot determinar el desplaçament del flux glacial, la qual cosa és una informació d'interès en el cas d'antigues glaceres.


    Velocitat
    Les velocitats mitjanes varien. Alguns presenten velocitats tan lentes que fins i tot, els arbres es poden establir entre les esquerdes. En altres casos, però, es desplacen diversos metres per dia. Tal és el cas de la glacera Byrd, una glacera de desbordament a l'Antàrtida que, d'acord a estudis, es desplaçava de 750 a 800 metres per any (uns 2 metres per dia).
    La velocitat de desplaçament de les glaceres està determinada per la fricció i el pendent. Com se sap, la fricció fa que el gel del fons es desplaci a una velocitat menor que les parts superiors. En el cas de les glaceres alpines, això també s'aplica per la fricció de les parets de les valls, de manera que les regions centrals són les que presenten un major desplaçament.

    L'avanç de moltes glaceres pot estar caracteritzat per períodes d'avenç extremadament ràpid anomenats onada. Les glaceres que exhibeixen onades, es comporten d'una manera normal fins que sobtadament acceleren el seu moviment per després tornar al seu estat anterior.
    Els Períodes Glacials
    És un període de llarga durada, en què baixa la temperatura global del clima de la Terra, resultant així, en una expansió del glaç continental, els casquets polars i les glaceres. Glaciològicament, el terme "període glacial" se sol utilitzar per referir-se a un període amb casquets glacials tant a l'hemisferi nord com al sud; segons aquesta definició, encara dura una edat glacial.
    Lourdes.

    3 comentarios:

    Anna i Mireia. ha dit...

    Hola, ens diem Anna, Ferran i Ayelén!. Som estudiants de Manresa de CTMA i ens ha semblat genial el vostre treball i ens ha ajudat a fer el nostre sobre les glaceres! Moltes gràcies!

    Julia Aubach ha dit...

    increible

    Andrea ha dit...

    es increible aquest treball fascinant !!!

    Publica un comentari a l'entrada